Navigation – Plan du site
Le Roussillon et les Baléares, une relation ancienne tri-millénaire
Des liens culturels

Les relacions culturals entre Mallorca i el Rosselló en temps de la corona mallorquina

Les relations culturelles entre Majorque et le Roussillon au temps de la couronne majorquine
Cultural relations between Majorca and Roussillon in times of the Majorcan crown
Gabriel Ensenyat Pujol

Résumés

Durant l’époque des rois de Majorque, les relations et les influences culturelles entre les différents territoires de la couronne – Majorque, le Roussillon, Montpellier – furent très importantes. Le grand bénéficiaire en fut le royaume insulaire surtout dans les domaines artistique (arrivée de sculpteurs et de maîtres d’œuvres roussillonais) et universitaire (présence d’insulaires à l’université de Montpellier), encore qu’existèrent aussi d’autres apports insulaires en d’autres endroits. La réincorporation de la Couronne de Majorque à la Couronne Catalano-aragonaise mit fin à una grande partie de ces relations.

Haut de page

Notes de l’auteur

El present treball s’inscriu en les tasques de l’Institut Superior d’Investigació Cooperativa IVITRA [ISIC-IVITRA: http://www-ivitra.ua.es] i del projecte competitiu PROMETEOII/2014/018 [GITE-09009-UA, USI-045-UA, VIGROB-125].

Texte intégral

  • 1 Anecdòticament, a vegades hom ha volgut presentar aquests pobladors dorigen rossellonès com a “fra (...)
  • 2 Marcel DURLIAT, Lart en el regne de Mallorca, Palma: Editorial Moll (Col·lecció “Els treballs i el (...)

1Les relacions entre el regne de Mallorca i els comtats rossellonesos, particularment durant lèpoca privativa, han estat objecte de diversos estudis. Sobretot els treballs han incidit en els contactes polítics i econòmics entre tots dos territoris, així com en la participació de colonitzadors de procedència nord-catalana en el procés de poblament de Mallorca després de la conquesta de 12291. Tot i així encara som lluny de conèixer a fons la matèria, però almenys en disposam dalgunes pautes. Per contra, els aspectes culturals han merescut una atenció menor, descomptant lexcel·lent i ja clàssic estudi de Marcel Durliat en relació amb el desenvolupament artístic en temps del reialme mallorquí2.

2Cal dir que per atansar-nos als contactes culturals és necessari dur a terme llargues i minucioses recerques darxiu que segurament trigaran anys a donar algun fruit, ja que les possibles fonts es troben espargides entre documentació molt diversa, per ací i per allà. En aquestes pàgines, i com aspecte previ a la matèria –que fa part dels nostres projectes de treball a llarg termini–, replantejarem la qüestió fins allà on ens ho permet lestat actual dels coneixements, confiant que en el futur hom pugui ampliar i completar les relativament poques coses que sabem a hores dara sobre els vincles de caràcter cultural existents entre els territoris que configuraren la Corona de Mallorca.

  • 3 Jaime SASTRE MOLL, “Relaciones político-comerciales entre Mallorca y el Rosellón en el primer terci (...)
  • 4 Antoni RIERA MELIS, La Corona de Aragón y el Reino de Mallorca en el primer cuarto del siglo XIV, M (...)

3Les relacions culturals entre el regne mallorquí i els comtats rossellonesos semmarquen, dantuvi, en els contactes generals, de tota mena, entre tots dos indrets. Val a dir, en primer lloc, que els vincles econòmics entre Mallorca i el Rosselló sempre foren modests. Segons J. Sastre, que ha estudiat els intercanvis comercials mallorquinorossellonesos durant la primera meitat del segle XIV, les naus comercials que arribaren del Rosselló a la ciutat de Mallorca només significaren el cinc per cent del total dembarcacions que recalaren al port mallorquí3. Altres vegades recalaven a lilla, des del Rosselló, persones enviades per la monarquia, com un tal mestre Bindo (o Bindó), que hi treballà cap a 1303 per tal dintroduir les tècniques tèxtils més avançades del moment4.

  • 5 Gabriel ENSENYAT PUJOL, “Caballos armados mallorquines en la campaña del Rosellón (1343-1345)”, 12e(...)
  • 6 Jaume SASTRE MOLL, “La presència de cavallers rossellonesos a les Balears al primer terç del segle  (...)
  • 7 G. ENSENYAT, La reintegració..., op. cit., p. 235.

4Un altre tràfec interterritorial era el de cavalls armats. Sobretot a Mallorca sovintejaven els dorigen rossellonès. Més tard, arran de la reincorporació de la corona mallorquina a la catalanoaragonesa, un important contingent de cavalls armats mallorquins intervingueren en la campanya del Rosselló (1343-1344)5. Però sobretot cal remarcar lintent per part de la monarquia de fer arrelar a lilla una noblesa rossellonesa addicta. Aquesta política sinicia a partir de 1298, quan, després de recuperar el regne, Jaume II va substituir una oficialitat addicta a la Corona dAragó per una altra que li fos fidel. El fet tingué el seu màxim exponent en el cap visible del govern illenc, la lloctinència del regne, que recaigué en el rossellonès Pere de Fenollet. A partir d’aquest moment la majoria de lloctinents de Mallorca foren rossellonesos. També sovintejaren en la lloctinència de Menorca i Eivissa. Això no obstant, en acabar llur mandat solien retornar al Rosselló, requerits pel monarca per ocupar-hi càrrecs6. Però els reis mallorquins procuraven fermar-los dalguna manera a lilla: el cas més significatiu va esser el dArnau de Cardellac, a qui Jaume III féu donació el 1330 de la baronia de Bunyola, que comportava importants drets feudals. La situació, que J. Sastre documenta fins a 1330, es perllongà fins a 1343: lúltim lloctinent jaumista, Roger de Rovenac, també era rossellonès i després dabandonar lilla, arran de la invasió de Pere el Ceremoniós, dirigí la defensa dElna, encara que més tard acabà per jurar fidelitat al monarca català7.

5Pel que hem vist fins ara podem deduir dues coses. La primera, la modèstia dels contactes entre Mallorca i el Rosselló. La segona, que la presència de la monarquia comuna i exclusiva daquests dos territoris més el de Montpeller contribuí a estimular i intensificar aitals relacions. Aquest efecte és especialment perceptible en l’àmbit cultural, com veurem tot seguit, començant, en primer lloc, per l’artístic.

  • 8 M. DURLIAT, Lart en el Regne de Mallorca…, op. cit., p. 66-68.
  • 9 Ibid., p. 133.
  • 10 Ibid., p. 148-149, 189, 190-191.
  • 11 Ibid., p. 214-216.
  • 12 Tot i que J. Sastre ens adverteix que aquesta activitat no es troba reflectida documentalment. Vid. (...)

6De fet, podem considerar el període que estudiam com una època de notori esplendor cultural i artístic, en gran mesura derivat de lacció reial. La monarquia és al darrera de nombroses i importants iniciatives arquitectòniques i escultòriques i a redòs seu sen desenvolupen daltres. El fet genera tot un seguit de contactes i influències entre Mallorca i el Rosselló, sobretot en sentit continental cap a lilla. L’esmentat estudi de M. Durliat va posar en relleu una sèrie d’aspectes que només reiterarem breument. En primer lloc, les possibles influències rosselloneses en les esglésies dels mendicants de la ciutat de Mallorca, particularment a la de Sant Francesc8. També la quasi identitat entre la capella de la Trinitat, a la Seu de Mallorca, i la capella palatina del palau de Perpinyà, de la mà de l’arquitecte reial Ponç Descoll9. L’origen rossellonès d’aquest mestre explica nogensmenys el parentiu innegable que existeix entre alguns edificis reials de Perpinyà –capelles de Santa Creu i de Santa Magdalena al castell reial– i de la ciutat de Mallorca –capella de Santa Aina, a l’Almudaina10. De fet, les residències dels reis de Mallorca a un costat i laltre de la mar presenten un seguit de característiques comunes, com ara: la regularitat dels plans darquitectura (es tracta dedificis bastits entorn dun pati central de forma regular, sovint rectangular), la importància que hi tenen lart i lornament, encara que es tracta de construccions fortificades, etc11. Així mateix, les semblances també es troben entre els castells de Perpinyà i Cotlliure, duna banda, i el castell de Bellver de Mallorca, edificat de nova planta. Tot això palesa, en definitiva, la intervenció constant de larquitecte Ponç Descoll12.

  • 13 M. DURLIAT, L’art en el Regne de Mallorca..., op. cit., p. 240-243.
  • 14 Maria Eugènia RIPOLL i ROIG, “Els Campredon, una nissaga dartistes medievals. Balanç de coneixence (...)

7Daltra banda, en la faceta escultòrica és de cabdal importància la nissaga dels Campredon13. Recentment, a més, M. E. Ripoll ens ha aclarit diversos errors derivats de la mala lectura i interpretació dels noms, a part de constatar lexistència de persones diferents amb els mateixos noms14. Es tracta dun taller familiar descultors, pintors i argenters, originari de Perpinyà, que es perllonga al llarg de diverses generacions i actua entre 1310-1376 al Rosselló, a Mallorca i a Catalunya. La varietat doficis artístics, a més, tant es dóna entre els distints membres com a nivell individual. Cap a 1310 recalà a Mallorca Arnau de Campredon, cridat per Jaume II per a fondre un àngel-penell de plom destinat a la torre major de lAlmudaina. El 1331 retornà a lilla, ara a instàncies dels canonges de la catedral, per a executar la decoració de les cadires del cor. Hi restà fins al 31 de gener de 1333. El dia 1 doctubre de 1337 el capítol va reprendre lobra del cadirat, de bell nou amb la seva col·laboració. En aquest context, realitzà un viatge a Carcassona, potser a la recerca dinspiració, i més tard treballà amb el seu nebot Guillemó. Segurament és fill seu un altre Arnau de Campredon, que començà a treballar com a aprenent dun escultor originari del nord de França anomenat Pere de Guines. Tots dos eren a Mallorca lany 1325.

  • 15 Tina SABATER, “Art i arquitectura en temps de Jaume II. Estat dels coneixements”, Jaume II, Sanç I. (...)

8Així mateix, també hem de tenir en compte que Pere de Guines, originari del nord de França, present a Mallorca el 1325, procedia del Rosselló15.

  • 16 Yvette CARBONELL-LAMOTHE, “Les relations artistiques entre le royaume de Majorque et le midi de la (...)
  • 17 Ead., “Architectes languedociens et majorquins au début du XIVe siècle”, Majorque, Languedoc et Rou (...)
  • 18 Joan DOMENGE MESQUIDA, L’obra de la Seu. El procés de construcció de la Catedral de Mallorca en el (...)
  • 19 M. Rosa TERÉS, “Els itineraris dels artistes i la difusió dels models: arquitectes i escultors a la (...)

9Tot i aquesta influència rossellonesa en larquitectura i lescultura illenques (la via de la qual sovint provenia de França i Occitània), Y. Carbonell-Lamothe ha insistit que el procés a vegades també es produeix a linrevés, especialment en larquitectura. És a dir, que el fenomen és recíproc16. En el mateix sentit, també ha plantejat el problema de si mestre Jaume Fabre (constructor del convent dels dominics de Mallorca i després cridat a Barcelona per Jaume II “el Just” i el bisbe Ponç de Gualba) i Jaume dit “de Faveran”, arquitecte que coetàniament treballa a Narbona, Girona i, eventualment, a Lleida i Perpinyà (segona i tercera dècades del segle XIV) són la mateixa persona17. Tradicionalment hom ho havia considerat així, cosa que permetria parlar dun gran arquitecte mallorquí, la petja del qual sestén al llarg d’un vast territori mallorquí/català i occità. Això no obstant, J. Domenge ha qüestionat que pugui tractar-se del mateix arquitecte, ja que un seguit d’aspectes cronològics fan que la hipòtesi resulti poc versemblant; a tot estirar, podria tractar-se de dos membres d’una mateixa nissaga de Narbona o del Rosselló18. També ho ha posat en dubte M. Rosa Terés19.

  • 20 Sobre la qüestió, vid. Yvette CARBONELL-LAMOTHE, “Les rapports entre la Couronne d’Aragon, Montpell (...)

10Pel que fa a làmbit pictòric, les relacions encara freturen destudis que ens permetin un coneixement que a hores dara no tenim. En tot cas des de finals del segle XIII i durant el primer quart del XIV podem observar una pluralitat dopcions estilístiques al regne insular. Així, arran de la formació de la Corona de Mallorca, cal plantejar la possibilitat duna influència directa de les fórmules franceses en la pintura illenca, fet que també es veuria ajudat pel contactes comercials amb els ports occitans. Altres influxos són dascendència italiana, així com un component mudèjar pel que fa a les tasques pictòriques de tipus decoratiu. A partir del segon quart de segle assistim a un reforçament de la tendència italiana, circumstància que és deguda al fet que monarques, nobles, eclesiàstics i mercaders es decanten progressivament per lestil italià i la importació de retaules daquell indret, atesa la seva elegància i sumptuositat20. El que no sabem és si, almenys durant la primera fase, hi hagué cap desplaçament de pintors rossellonesos en direcció a Mallorca, en contrast amb el que ocorre en els àmbits arquitectònic i escultòric.

  • 21 Ledició i lestudi corresponent, en el qual ens basam a lhora de fer-ne els pertinents comentaris (...)

11Per contra, la literatura ens proporciona algunes creacions que palesen contactes diversos entre tots dos territoris. La primera mostra, la trobam en lanomenat Cançoneret de Ripoll. Es tracta dun conjunt de devuit composicions contingudes en aquest cançoner de la primera meitat del segle XIV21. Val a dir que el recull presenta notòries dificultats per situar-lo, ja que conté molt poques dades objectives per a la discussió històrica i, les que hi ha, són dinterpretació ambigua. Tot i així la hipòtesi més versemblant apunta com a lloc de recopilació les terres rosselloneses i, en concret, un ambient clerical. El que volem remarcar, però, són les diverses referències que hi trobam a situacions o personatges relacionats amb el regne mallorquí, com el debat que ocupa els cinc primers poemes entre un frare i un llec, el primer enamorat duna mallorquina; en concret, el primer poema comença amb aquests versos:

Amorosa mayhorquina,
Mon cor tenits e mon sen;
Cint d
amor per vos mi lia.

  • 22 Ibid., p. 11.

12Val a dir que la importància daquesta antologia poètica no és menor. L. Badia afirma que “linterès històric daquest breu recull depèn del fet que constitueix, segons tots els indicis, la primera mostra variada de textos trobadorescos escrits per poetes catalans després de 1300, és a dir, després del moment en què la convenció erudita situa lacabament de lèpoca clàssica de la literatura occitana”. En conseqüència, aquestes poesies constitueixen “una anella fonamental de la tradició poètica catalana medieval”, i “il·luminen [...] una etapa de producció lírica bastant migrada, la que precisament va des de Cerverí, lúltim dels trobadors antics, als primers poetes de l“escola trobadoresca catalana” a les darreres dècades del segle XIV, de les files de la qual van sortir els Andreu Febrer, Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March”22.

  • 23 Vegeu-ne una nova edició, comentada, in: Gabriel ENSENYAT i Pep VILA, “Els dos fragments de la Pass (...)
  • 24 També en disposam duna edició recent, a cura de Pep VILA, “El fragment de la passió dIlla (Rossel (...)
  • 25 Fou publicat per William P. S. SHEPARD, La passion provençale du Manuscrit Didot, Mystère du XIVe s (...)
  • 26 I àdhuc amb la resta del domini lingüístic català, si atenem la seva relació amb una altra passió m (...)

13Una altra mostra que palesa lexistència dun tràfec literari entre el regne illenc i les terres continentals de la corona és el text de lanomenada passió Didot. Es tracta duna de les peces més antigues del cicle de teatre passionístic català. La primera notícia sobre aquesta obra foren els dos fragments pertanyents a lArxiu del Regne de Mallorca donats a conèixer per Josep Maria Quadrado el 1871, que el seu descobridor considerà que pertanyien a un misteri de Santa Magdalena23. Més tard naparegué, de la mateixa peça, un altre text fragmentari, diferent del que havia publicat Quadrado, a Illa (Rosselló), publicat Pierre Vidal24. Finalment ens en va arribar un text gairebé complet en versió occitana, inserit en lanomenat manuscrit Didot, que va veure la llum el 192825. Aquest manuscrit llenguadocià està datat el 1345 i la majoria destudiosos consideren que és la traducció dun text català anterior. El fet de tenir aquests tres textos de procedència diferent (mallorquina, rossellonesa i occitana) constitueixen de bell nou un bon exemple de les relacions culturals entre els diferents territoris de la Corona de Mallorca, duna banda26. i daquests amb les terres occitanes, de laltra.

  • 27 Els comentaris que segueixen sobre Guiu de Terrena són deutors de Sebastià TRIAS MERCANT, Història (...)

14Pel que fa al pensament filosòfic i teològic, una figura destacada del període, dorigen rossellonès i establerta al regne mallorquí, és Guiu de Terrena, bisbe de Mallorca entre 1321-133227. Nascut a Perpinyà al voltant de l’any 1270, es va fer carmelita i es formà a París. Un cop doctorat en Teologia, el 1313, ocupà la càtedra que tenien sobre la matèria els carmelites a la Sorbona, fins al 1318. Llavors fou prior general de lorde, fins que recalà a Mallorca. Com a autor dobra conservada, lin coneixem uns comentaris a la Física i a lÈtica dAristòtil i alguns fragments de les qüestions sobre el De anima. També va escriure unes altres trenta-set qüestions, entre Quaestiones quodlibetales, Quaestiones disputatae i Quaestiones ordinariae, la majoria encara inèdites. La més famosa és la que defensa la infabil·litat del papa. Així mateix va redactar un seguit d’informes vinculats a la cort avinyonesa. Per contra, shan perdut altres comentaris seus a la Metafísica i la Política de lEstagirita, i a les Sentències de Pere Llombard.

  • 28 Hom també ha editat recentment la Confundatio errorum quorundam magistrorum, un text de Terrena fin (...)

15Quant al nucli central del seu pensament, pel que fa a la metafísica figura el problema dels universals i, en làmbit més terrenal, loposició a laverroisme polític de Marsili de Pàdua i Joan de Jandun, traduït en el Defensor pacis, en què hom negava qualsevol possibilitat del papa d’intervenir en els afers relatius al poder temporal28. Així mateix destaca la seva reacció envers els espirituals i partidaris extremistes de la pobresa franciscana, aspectes que també defensaven els detractors de l’autoritat papal, i contra les idees escatològiques i apocalíptiques dels seguidors dArnau de Vilanova.

  • 29 Vid. G. ENSENYAT PUJOL, “La cultura escrita al regne de Mallorca en temps de la redacció del «Llibr (...)

16Com a bisbe de Mallorca és remarcable la seva actuació contra persones i grups dissidents, entre els quals figuraven alguns rossellonesos vinculats a la cort, com Ademar de Mosset i Pere Ramon de Codalet, tots dos procedents de les terres del Conflent29. També dugué a terme missions polítiques en nom dels reis de Mallorca i del papa Joan XXII. El 1332, a petició papal, intercanvià la diòcesi mallorquina amb Berenguer Batle, fins aleshores bisbe dElna. Els motius d’aquesta substitució episcopal, tan infreqüent, ens són desconeguts, però és possible que Joan XXII volgués tenir més a prop qui n’havia esdevingut un dels principals consellers i defensors de l’autoritat papal. Morí el 1342 a Avinyó.

  • 30 Antonio CONTRERAS MAS, Los médicos judíos en la Mallorca bajomedieval. Siglos XIV-XV, Palma: Miquel (...)

17Així mateix cal remarcar que després de lexpulsió dels jueus del regne de França, en temps de Felip el Bell, algun jueu destacat recalà a Perpinyà i després a Barcelona i a Mallorca, com Estori bar Moses ha-Parhi, que traduí a lhebreu el De remediis, també conegut com Tabola Antidotarii, del metge Ermengol Blasi, nebot dArnau de Vilanova30. Nhi hagué daltres que anaren directament al Rosselló o a Mallorca.

  • 31 Id., “La Medicina i els metges a lEdat Mitjana”, Història de la Ciència a les Illes Balears, vol. (...)
  • 32 Aquesta denominació de la llengua, que ja incorpora el gentilici “català” o un derivat, és força pr (...)
  • 33 Antonio CONTRERAS MAS, “La versión catalana de la Cirurgia de Teodorico de Luca por Guillem Correge (...)

18Una altra mostra del tràfec cultural que es donava entre les terres insular i continental de la corona i, per extensió, amb la resta de territoris dels Països Catalans, la trobam en les dues traduccions de la Cirurgia de Teodoric Borgognoni (també anomenat de Luca), un dels més importants tractats quirúrgics de lescolàstica, endegades durant la primera dècada del segle XIV. Totes dues foren auspiciades per les respectives corts catalanoaragonesa i mallorquina31. La primera fou feta vers 1304 per Guillem Corretger, mallorquí resident a València, amb lobjectiu de posar en “romans catalanesc” una obra llatina que molts cirurgians ja no eren capaços dentendre32. Corretger va estar al servei dAlfons el Liberal i de Jaume II el Just33. La segona va esser a cura de Bernat de Barriac, metge de la cort mallorquina, originari de la diòcesi dElna, d’ascendència occitana. Fou pràcticament desconegut fins a l’última dècada dels segle passat. Es troba documentat entre 1301 i 1343. Es tracta duna nova traducció del mateix text, laspiració del qual era corregir i millorar (“esmanar”) lanterior. Lacabà el 1310. De fet, entre totes dues hi ha notòries diferències i la segona realment és més elaborada i precisa.

  • 34 Josep PERARNAU, “L«Ordinacio Studii Barchinone et rectoris ejusdem» del bisbe Ponç de Gualba (8 no (...)
  • 35 Michael McVAUGH, “Bernat de Berriacho (fl. 1301-43) and the Ordinacio of bishop Ponç de Gualba”, Ar (...)
  • 36 Josep PERARNAU i ESPELT, “Una hipòtesi relativa a Bernat de Barriac”, Arxiu de Textos Catalans Anti (...)

19Bernat de Barriac té un currículum dilatat, sobretot dençà que mossèn J. Perarnau argumentà amb raons sòlides que el Bernat de Barriac conegut anteriorment a través del seu estudi34 i del de McVaugh35 era la mateixa persona que “mestre Bernat, metge del senyor Rey de Malorques”, traductor de la Cirurgia de Teodorico di Lucca36. Inicià la seva formació cap a 1290 a Montpeller. Entre 1301-1305 exercí professionalment a Castelló dEmpúries. El 1306 era metge del bisbe i del capítol de Vic i també del vescomte Ramon Folc de Cardona. El 1307 retornà a Montpeller per tal de completar els seus estudis (“causa recipiendi suum magisterium”) i més tard hi obtingué el títol de «magister» en Medicina. El 1309 el bisbe de Barcelona, Ponç de Gualba, li oferí esser rector de lStudium de Medicina que hom projectava per a la ciutat i que no arribà a concretar-se (recordem que lEstudi General de Lleida havia tancat temporalment les seves portes, entre 1305-1310). A partir dací va estar al servei dels tres reis mallorquins (el 1313 figura com a “fisici illustrissimi regis Maioricarum” i el 1326 com a “professor in medicina [et] phisicus regis Maioricarum) i va ésser professor de la facultat de Medicina de Montpeller. De fet, fou a petició seva que Sanxo confirmà els privilegis docents de la facultat montpelleresa, el 1313. Encara el 1343 obtingué un salconduit de Pere el Cerimoniós –aleshores en guerra amb Jaume III– per anar a Barcelona a fi datendre Arnau Roger, comte del Pallars.

  • 37 Vegeu també, a més dels seus altres dos treballs citats, A. CONTRERAS MAS, “El Reino de Mallorca y (...)

20Cal remarcar que ens trobam davant lúnic cas duna doble traducció catalana de la mateixa obra mèdica. Són dues traduccions independents (ja que la segona no té en compte la primera), que no suposen cap “conflicte” lingüístic, tot just el contrari: constitueixen una mostra més (i claríssima) de la unitat de la llengua. La primera, la fa un mallorquí establert a València al servei dels monarques catalans; la segona, un rossellonès al servei dels reis mallorquins. Si existeixen dues traduccions del text llatí, cal cercar-ne un rerefons polític: cada monarquia vol posseir el seu “propi” text català de lobra de Borgognoni –un tractat aleshores de gran prestigi en tot Europa–, alhora que la segona versió pretén, lògicament, superar la primera37.

  • 38 Pierre GUICHARD, “Un seigneur musulman dans l’Espagne chrétienne : Le Rais de Crevillente (1243-13 (...)
  • 39 Lluís GARCÍA BALLESTER, La medicina a la València medieval, València: Edicions Alfons el Magnànim, (...)
  • 40 M. R. McVAUGH: Academic Medicine and the Vernacularization of Medieval Surgery: The Case of Bernat (...)

21La vàlua de Bernat de Barriac era reconeguda fins i tot pels metges sarraïns. Muhammad al-Šafra, metge originari de Crevillent, que marxà del senyoriu musulmà arran de la seva desaparició (1318)38, en una obra seva elogia un tal mestre Bernat, cristià, de qui afirma haver après la cirurgia. L. García Ballester encara no el pogué identificar39, però ara podem dir que es tracta de Bernat de Barriac. La referència no és estranya, ja que el tractat de Teodorico Borgognoni va tenir una àmplia difusió en terres catalanes, circumstància que testimonia el canvi de flux en el corrent de comunicació científica que fins als segles XII-XIII havia anat en direcció del món àrab al llatí. Tot plegat s’emmarca en l’evolució envers la vernacularització del pensament mèdic europeu, que tenia aleshores com a principal referent la universitat de Montpeller i l’obra d’Arnau de Vilanova40.

  • 41 Gabriel ALOMAR ESTEVE, “Un precedente olvidado de la futura Universidad Balear: la Universidad de M (...)
  • 42 J. GAYÀ, “El ambiente científico de Montpellier en los siglos XIII y XIV”, Estudios Lulianos, 20, 1 (...)
  • 43 L. DULIEU, « À propos des statuts des chirurgiens barbiers de Montpellier : les statuts des rois de (...)

22Com és ben sabut, aquesta universitat constituïa un centre cultural de gran nivell a lEuropa del moment. La ciutat occitana era, de les tres de la corona mallorquina (amb Mallorca i Perpinyà), la que tenia un tarannà cultural més evident. Òbviament aquest indret exercí una forta irradiació intel·lectual sobre les altres terres de la corona. Pel que fa al regne mallorquí, foren nombrosos els estudiants illencs que acollí, tant per qüestions de proximitat política –fer part de la mateixa corona– com geogràfica –des de Mallorca o Menorca no hi havia gaire diferència en relació a anar a Barcelona o a Perpinyà–41. La universitat fou institucionalitzada el 1289, quan es reuniren les dues escoles ja existents de Medicina i Dret, més la preceptiva dArts, sota la promoció de Jaume II i laprovació del papa Nicolau IV. Tot i així abans ja havia destacat com a escola mèdica de primera categoria, amb la contribució de metges jueus i musulmans –aquests últims fugint de la intolerància dels almohades a la península ibèrica42, fet que més tard, a més, es va veure facilitat per la disposició de Guillem VIII (1180) que autoritzava tothom per a ensenyar medicina a la ciutat, qualsevol que fos la seva procedència. El 1134 ja hi funcionava una veritable escola mèdica, que fou oficialitzada pel papa el 1180. El 1220 se naprovaren els estatuts, que són els primers que coneixem a Europa duna escola de Medicina. Ja a les acaballes de lèpoca mallorquina, el 1340, es féu un nou reglament que incorporava, com a novetat important, una dissecció almenys cada dos anys. Un dels seus trets més distintius era lhort reial, lOrt dau Rei, un veritable jardí botànic adreçat a la medicina universitària. Val a dir que també existien jardins reials a lAlmudaina de la ciutat de Mallorca i al castell de Perpinyà, creats per Jaume II. I, encara que no es tractava duna disciplina universitària, són dignes desment els estatuts de cirurgia atorgats als cirurgians de la ciutat el 1252 i el 129243.

  • 44 Sobre la presència d’estudiants catalans i mallorquins a Montpeller durant el segle XIV, vegeu A. C (...)
  • 45 Michela PEREIRA, Barbara SPAGGIAR, El «Testamentum» alchemico attribuito a Raimondo Lullo. Edizione (...)
  • 46 A. CONTRERAS, “La medicina i els metges…, op. cit., p. 200-212.

23La presència destudiants mallorquins, tot i la parquedat documental, és constatada44. Cal remarcar que és molt possible que shi formàs lanònim autor (segurament mallorquí) que cap a 1330 va escriure el Testamentum alquímic pseudolul·lià, del qual també deriva la Cantilena45. També hem de destacar la presència de nombroses obres mèdiques en les biblioteques illenques relacionades amb lescola de Montpeller46.

  • 47 Margalida BERNAT i ROCA, Jaume SERRA i BARCELÓ, Sant Cabrit i Sant Bassa. Com es construí un mite a (...)
  • 48 Antonio PLANAS ROSSELLÓ, “Los juristas en la Mallorca del siglo XIII”, Memòries de lAcadèmia Mallo (...)

24Així mateix el 1160 ja hi havia a Montpeller una escola de Dret, tot i que no disposava de laprovació pontifícia. Sens dubte degué atreure els estudiants illencs sobre la matèria, encara que per a tot el segle XIII només en coneixem dos casos: els germans Guillem i Berenguer Bassa. Eren fills de Guillem Bassa, el famós partidari de Jaume II el 1285, company de Cabrit en la defensa del castell dAlaró, arran de locupació del regne per part dAlfons el Liberal, que donà lloc a la famosa llegenda47. Tots dos foren condemnats a la confiscació de béns i a desterrament perpetu, i retornaren a lilla després que Jaume II recuperàs el regne48. El fet de tenir notícia només dells dos com a estudiants a Montpeller és degut a la circumstància que gairebé mai no sabem el lloc on cursaren els estudis els juristes. Lúnic altre cas conegut és el de Pere de Vilarasa, que estudià a Bolonya.

  • 49 Id., “Relación de juristas mallorquines. Siglo XIV”, Memòries de lAcadèmia Mallorquina dEstudis G (...)
  • 50 Id., “Los juristas mallorquines del siglo XV”, Memòries de lAcadèmia Mallorquina dEstudis Genealò (...)

25El mateix ocorre pel que fa al segle XIV, ja que només coneixem com a estudiant a Montpeller el nom dArnau Desmur, i és posterior a lèpoca que tractam. Era fill dun jurista anomenat igual. El 1378 sabem que era estudiant de dret canònic a Montpeller i el 1383 ja sel documenta com a “baccallarius in decretis”. Més tard ja figura com a doctor en decrets. Tengué una intervenció important en la vida política del regne, en la qual destaca el seu nomenament com a representant del regne (3 dabril de 1411) al Compromís de Casp i la seva intervenció a les corts de Catalunya49. Els altres dos casos coneguts del lloc on estudiaren són els de Berenguer Fuser, que ho féu a Bolonya, i el de Guillem Garau, a Lleida. Després, a partir del segle XV, els estudiants illencs de lleis anaren massivament a la península itàlica, atrets pel prestigi de què gaudien les universitats d’allà, que explicaven un dret “humanista” en consonància amb l’època50.

  • 51 Entre els lul·listes actuals hi ha la creença (no documentada però força plausible) que Llull, dura (...)
  • 52 Francesc de B. MOLL, Textos i estudis medievals, Barcelona: Publicacions de lAbadia de Montserrat, (...)
  • 53 Armand LLINARÈS, « Raymond Lulle à Montpellier. La refonte du Grand Art », Raymond Lulle et le Pays (...)
  • 54 Cifr. la introducció de Jordi GAYÀ ESTELRICH, in: Raimundi Opera Latina, Tunhout: Brepols, 1995, vo (...)

26Així mateix, entre Montpeller i el regne de Mallorca existí un altre nexe important: la presència continuada de Ramon Llull en aquella ciutat. La primera vegada que hi anà, pel que sabem51, va esser el 1274, cridat per Jaume II –encara príncep– per sotmetre les seves obres a examen teològic. Llull, mentre hi era, escrigué i ensenyà la seva “Art”, tal com exposa la Vida coetània: “Aprés donchs aquestes cosas, com lo senyor Rey de Mallorques hagués oït dir que lo dit Reverent mestra hagués dictats certs libres, tremès per ell que vingués a Montpeller, e com fonch junct allà, lo senyor Rey féu examinar los dits libres a hun mestre en Theologia frare menor, e signantmet les meditacions que ell havia ordonades per tots los dies del any, trenta paràgrafs specials, les quals cosas ab gran admiració e reuerència rabé e examinà lo dit frare menor, e llauors en lo dit loch de Monpeller féu lo dit Reverend mestra hun libre apellat art demostrativa, lo qual legí aquí públicament, e sobra aquell féu huna lectura...”52. Després, com sabem, a partir de 1279, convertí la ciutat en el seu lloc de residència més habitual, enmig de viatges continuats a un indret i l’altre. Hi va escriure moltes obres, com el Blaquerna, alhora que introduí canvis en la reformulació de l”Art”53, etc. I la seva vinculació amb la universitat sembla evident. Per exemple, J. Gayà ha remarcat que als seus escrits mèdics Llull mostra una relació bastant estreta amb els ensenyaments mèdics de la facultat de Medicina54. No cal insistir més en tots aquests aspectes, força coneguts.

27Daltra banda, Montpeller també ocupà un rang de primer nivell en lorfebreria, que irradià el seu influx al Rosselló. La presència duna cort a Perpinyà va constituir un actiu important per als orfebres perpinyanesos, que reberen constants sol·licituds dels monarques mallorquins. Fins i tot el 1297 Jaume II va regular lofici dels argenters de la ciutat, prenent com a patró de qualitat la plata dels orfebres montpellerencs.

28Retornant, però, a la influència del món i lambient universitari de Montpeller, i, en concret, dels seus prestigiosos juristes, hi ha un aspecte que cal remarcar especialment, ja que tengué importants connotacions polítiques: la idea que la sobirania dels monarques catalans sobre els mallorquins (derivada del tractat dinfeudació de Perpinyà de 1279) era nul·la perquè els reis de Mallorca posseïen les seves terres com alou lliure. A la seva crònica, Pere el Cerimoniós afirma que aital noció es començà a estendre des del temps del rei Sanxo, plantejament que ell atribueix als nobles de “la terra francesa” (rossellonesos i montpelleresos?), però que és impensable sense veure-hi també la mà dels juristes de Montpeller. Vegem-ne el relat, fonamental a lhora de copsar el conflicte que posà fi a la corona mallorquina:

E, ans que finàs sos dies, alguns nobles e grans senyors de la terra francesa, per los quals ell se regia molt, torbaren-li lenteniment e meteren-li en son cap que denegàs al rei dAragó la senyoria e lo vassallatge de què li era tengut, donant-li entendre que ell no hi era tengut, car la terra era donada antigament per franc alou, e que lo rei En Pere, per son poder e per força, lhavia subjugada a fer-la infeudar, e que de dret no valia.

29Aleshores –explica el Cerimoniós–, Jaume II el Just, a través del seu conseller Pere March, amic alhora de Sanxo, féu arribar a aquest monarca una carta en la qual el prevenia del “consell dalguns qui no us volen gran bé”, que linduïen a “tant errar”, de la qual cosa òbviament es derivaria “lo dan qui daquest fet seguir-vos poria”. Sanxo, en llegir la missiva, “per gran desplaer que hac, no poc sopar, e dix a les companyes que sopassen. E ell mes-se en una cambra e tota aquella capvesprada anà de lun cap de la cambra a laltre, dient:

  • 55 Pere el Cerimoniós, Crònica, cap. 3-7 (ed. Ferran SOLDEVILA, Les quatre grans cròniques, Barcelona: (...)

Eu hai haüt mal consell! Eu sui en mal punt nats! Eu hai perduda ma terra!”
I decidí fer marxa enrere55.

  • 56 Cifr. M. BERNAT, J. SERRA, Sant Cabrit i Sant Bassa..., op. cit., p. 37-38.

30Fins ací el relat del Cerimoniós. Ara bé, cap a 1340, a lentorn de la cort de Jaume III, hom tornava a formular la consideració que un rei no pot estar sotmès a un altre. A la Historia general del Reino de Mallorca, lhistoriador sis-centista Vicenç Mut exposava largumentació del procurador del rei mallorquí, Pere Pasqual, davant la cort francesa dacord amb el més pur estil dels juristes montpelleresos: “dezia que los Reyes de Mallorca sucedían a los estados por disposición testamentària del Rey don Jaime el Conquistador, libremente, con pleno derecho, con expressa prohibición de que el dominio pudiesse transferirse a otra casa; y con prohibición de disminución, y por consiguiente, que eran inválidas las convenciones y capitulaciones, que un sucesor avía capitulado con los Reyes de Aragón, y que la infeudación tocava a disminución, aún en el reconocimiento”56.

  • 57 David ABULAFIA, Un emporio mediterráneo. El reino catalán de Mallorca, Barcelona: Omega, 1996, p. 4 (...)
  • 58 G. ENSENYAT PUJOL, “Referències cronístiques i literàries medievals sobre la reincorporació de la C (...)

31Val a dir que aquest plantejament era compartit a daltres regnes sotmesos a pretensions papals, imperials o dun altre regne: Nàpols, Escòcia front als reis anglesos, etc57. I, fins i tot, més tard Lluís dAnjou també al·legà el mateix en les seves pretensions com a rei de Mallorca58.

  • 59 J. N. HILLGARTH, Readers and books in Majorca (1229-1550), vol. 1, París: Éditions du CNRS, 1991, p (...)
  • 60 Sobre Jaume Domènec, vegeu Antoni RUBIÓ i LLUCH: Documents per lhistòria de la cultura catalana mi (...)

32Amb la reincorporació de la Corona de Mallorca a la Corona dAragó les relacions culturals entre els diferents territoris que al seu moment havien integrat la corona mallorquina no desaparegueren però sí que en bona part sestroncaren. La presència destudiants mallorquins està documentada a Montpeller (1378 i 1393) i Perpinyà (1394), a més daltres llocs propers, com Avinyó (1378, 1393, 1394 i 1403) i Tolosa (1378 i 1387). A Montpeller, tot i que a la baixa, durant el segle XV i encara al XVI es detecten estudiants mallorquins de medicina59. Altrament, a la segona meitat del segle XIV cal esmentar la figura de fra Jaume Domènec, inquisidor del regne de Mallorca, de probable origen rossellonès. Cap a 1360 va rebre lencàrrec de Pere el Cerimoniós descriure un compendi de la història des del principi del món a partir de lSpeculum historiale de Vicent de Beauvois i la Historia scholastica de Pere Comestor. El pla de lobra era arribar fins al regnat del monarca, però només ho pogué fer fins a lany 600 d. C60. Després de la seva mort fou continuada per fra Antoni de Ginebreda, dominic que també continuà la famosa versió del De consolatione Philosophiae de Boeci iniciada per fra Pere Saplana, obra que fou oferida a linfant Jaume (IV) durant el seu captiveri.

  • 61 Mariàngela VILALLONGA, “Una mostra de la poesia llatina quatrecentista als Països Catalans”, Llengu (...)
  • 62 G. M. CAPELLI, “Briciole poetiche tra Napoli e Maiorica. Sette poesie inedite del secolo XV”, Faven (...)
  • 63 Maria BARCELÓ CRESPÍ, Gabriel ENSENYAT PUJOL, “La cultura mèdica a Mallorca a través dalguns profe (...)

33Per cloure aquesta relació, encara força provisional, dautors que van dun lloc a laltre, ja al segle XV podem destacar-ne dos exemples, en tots dos sentits. Duna banda, ens trobam amb Llucià Colomines, poeta en llatí i gramàtic, nascut a Perpinyà i mort a Mallorca el 1460. Pere Miquel Carbonell el va incloure en la seva nòmina de barons il·lustres (el fa autor de quatre llibres de gramàtica) i també el cita lhumanista italià Paolo Pompilio. Va escriure el seu epitafi (un dístic elegíac), va completar amb hexàmetres propis un tractat gramatical dAlexandre de Villadei i compongué uns Carmina que es conserven a la Biblioteca Nacional de Nàpols61. Dençà de fa uns anys coneixem dos nous poemes seus, un encara de caràcter medievalitzant i laltre de tipus laudatori, adreçat a lhumanista mallorquí Mateu Malferit62. Fa més poc que donàrem a conèixer els intents dels jurats de Mallorca per retenir-lo al regne i lincompliment posterior de les promeses. Era, altrament, el pare de Llucià Campells, àlies de Colomina, personatge mèdic de relleu a la Mallorca de la segona meitat del segle XV, mort el 1488, el qual havia ensenyat en una càtedra de Medicina dels voltants de Montpeller i segurament sota la seva influència63.

34Daltra banda, és ben coneguda la intervenció de la figura senyera de larquitectura i lescultura illenques del segle XV, Guillem Sagrera, en terres rosselloneses. En concret, Sagrera treballà a Perpinyà (en una trona del convent de Sant Francesc) i a la catedral dElna. Per cert que lescultor Pere de Santjoan, originari de la Picardia francesa, que a finals del segle XIV obrava a la Seu de Mallorca i a la parròquia de Sant Miquel, també cap a 1404 intervingué a la catedral dElna.

  • 64 Pau CATEURA BENNÀSSER, El regne esvaït: desenvolupament econòmic, subordinació política, expansió f (...)

35En definitiva, podem concloure que la monarquia comuna contribuí a refermar els intercanvis culturals entre els territoris que la configuraven. Aital circumstància, a més, es va veure afavorida per lexpansió econòmica que caracteritza gairebé tot el període, cosa que va permetre una florida de lart i de les lletres. Ara bé, la influència cultural va anar sobretot en sentit Rosselló cap a Mallorca i molt menys a linrevés. El fet té una explicació sociològica: el rei i la cort (autèntics propulsors de cultura) habitualment residien a Perpinyà (encara que no és adequat afirmar que Perpinyà era la «capital» de la Corona de Mallorca, puix que el concepte de capitalitat a ledat mitjana no sentenia com ho fem ara). Sovint, fins i tot, és la monarquia mateixa qui impulsa l’arribada d’autors a l’illa. A més, els alts càrrecs de ladministració insular sovint eren rossellonesos, començant pels lloctinents, però no es dóna mai el factor contrari. Entre els consellers reials a penes nhi ha dorigen illenc. Els caps militars també solien ésser nord-catalans (com Hug de Totzó, que comandà lestol enviat el 1323 a Sardenya i finançat bàsicament des del regne mallorquí), la majoria dels castellans eren, així mateix, de procedència continental, etc. En canvi, per contrarestar, altres àmbits, com la política exterior (sobretot en relació amb lactivitat mercantil), acostumaven a estar en mans illenques64. També trobam bisbes rossellonesos a Mallorca, en aquest cas de notòria importància cultural, com Guiu de Terrena.

  • 65 M. DURLIAT, Lart en el regne de Mallorca..., op. cit., p. 249.
  • 66 Els efectes que tengué la crisi sobre l’àmbit cultural als territoris que havien format la Corona d (...)

36Amb la reincorporació de la Corona de Mallorca a la Corona Catalanoaragonesa el procés no es va interrompre però sí que en part quedà estroncat, en cessar algunes de les condicions fonamentals que lhavien fet possible, especialment una: la monarquia pròpia. Una bona mostra per copsar el que diem la constitueix lactivitat escultòrica, puixant en terres rosselloneses, amb escultors que irradiaren la seva empremta cap al regne mallorquí. Lexemple més significatiu nés la nissaga dels Campredon, que després dhaver treballat tant a Mallorca durant la monarquia privativa, després de 1343 ja no ho tornaren a fer a lilla. De fet, a Mallorca la presència d’escultors originals del Rosselló donarà pas a la d’artistes estrangers, especialment de les terres septentrionals del regne de França: Pere de Santjoan, Jean de Valenciennes i Henri l’Allemand. I és que aquells declinaren al seu propi país, com exposà M. Durliat: “la seva existència va estar lligada sobretot a la de clients importants: les abadies benedictines i els priorats agustins primer, la reialesa de Mallorca després. Però bastà que declinassin la riquesa i la irradiació espiritual dels monestirs i que desaparegués la dinastia local, perquè es veiés tot seguit desaparèixer els artistes”65. També cal considerar que el canvi polític coincidí amb la famosa crisi general del segle XIV, que tengué unes repercussions importants a casa nostra, combinada alhora amb altres factors, especialment les contínues guerres que devastaren les finances públiques66. Això no obstant, més que parlar de crisi cultural en els antics territoris de la corona mallorquina, el que es produí fou una nova reorientació, amb un paper diferent de la monarquia com a agent promotor dins l’àmbit cultural.

Haut de page

Notes

1 Anecdòticament, a vegades hom ha volgut presentar aquests pobladors dorigen rossellonès com a “francesos”, ja sigui per ignorància o per mala fe deliberada. Un (suposat) exemple del primer cas és el de José Alfredo VIDAL RETTICH, “Relación entre Francia y Mallorca vista a través de apellidos y topónimos”, El regne de Mallorca i el sud francès, 4e Jornades dEstudis Històrics Locals, Palma: Institut dEstudis Baleàrics, 1986, p. 151-155. La conclusió final del seu treball és un perfecte model de contradicció. Després dafirmar que “este porcentaje confirma la idea de la afluencia notable de repobladores no catalanes” en el procés colonitzador mallorquí, afegeix que aquests “repobladors” provenien de lespai “que comprende la Cerdanya, Capcir, Conflent, Vallespir y el Rosselló”. I més encara si tenim en compte que pel mig també havia manifestat que “algunos de los topónimos que consideramos franceses [és a dir, nord-catalans] son a la vez lugares de Cataluña [és a dir, de la Catalunya del sud] pero la diferenciación entre ellos excede de nuestros objetivos y fuentes”. O sigui, que nhi ha, de llinatges toponímics, que potser no hi haurien désser, ací, però tanmateix hi són i són, també, “francesos”... El cas més extravagant, però, el constitueix Álvaro Santamaría, obsedit durant les dues últimes dècades del segle XX a negar o minimitzar la petja catalana en la colonització illenca, que ell mateix havia tant estudiat i documentat molt profusament al llarg dels quaranta anys anteriors. Una mostra nés lús i abús que fa del capbreu de Nunyo Sanç, referit a la porció que li correspongué a la ciutat i que abasta un curt període de temps (1232-1239) i un espai molt limitat. En la seva anàlisi sobre la procedència dels colons comença barrejant rossellonesos i occitans, fent-los finalment, a tots plegats, francesos, “de Francia meridional”. Tot i així, en primera instància encara admetia que “en todo caso la clasificación, aunque significativa, no es extrapolable ni a otras zonas urbanas ni al proceso repoblatorio de las áreas rurales de Mallorca” [el subratllat és seu] (Álvaro SANTAMARÍA, “Comunidades occitanas en la conquista y repoblación de Mallorca”, El regne de Mallorca i el sud francès, 4e Jornades Jornades dEstudis Històrics Locals, Palma: Institut dEstudis Baleàrics, 1986, p. 9-19). Pocs anys després, en canvi, a més dinsistir en lanacronisme danomenar francesos als catalans del Rosselló del segle XIII, ja extrapolava obertament el còmput, etc. Aital despropòsit era per “demostrar” que els pobladors catalans, tot i ésser majoritaris, no arribaven a la meitat del total. Tanmateix, en aquests treballs, si hi afegim els rossellonesos exclosos, el percentatge puja al seixanta-un per cent. Estudis recents i en curs, que manegen un gran volum documental, entre els quals destaquen les sòlides aportacions d’Antoni Mas Forners, permeten a hores d’ara saber que a la ciutat de Mallorca els pobladors d’origen català no baixaven de les tres quartes parts del total mentre que al camp i a les viles foranes el còmput puja des del vuitanta per cent fins a vegades fregar el cent per cent (Vid. Atlas dHistòria de Mallorca, Palma: Promomallorca, 2006, p. 122-123). En fi, potser ens hem estès en demesia en una nota que no deixa de ser al·lucinant.

2 Marcel DURLIAT, Lart en el regne de Mallorca, Palma: Editorial Moll (Col·lecció “Els treballs i els dies”, núm. 1), 1964.

3 Jaime SASTRE MOLL, “Relaciones político-comerciales entre Mallorca y el Rosellón en el primer tercio del siglo XIV”, Montpellier, la Couronne d’Aragon et les pays de Langue d’Oc (1204-1349). Actes du 12e Congrès d’histoire de la Couronne d’Aragon (Montpellier, 26-29 septembre 1985), Montpellier: Société Archéologique de Montpellier, 1, 1987, p. 217-239. A aquest percentatge, caldria afegir-hi l’arribada de vaixells amb finalitats polítiques, però tot i així és força reduït, i més si tenim en compte que es tracta de l’època en què degué esser més intens. Pel que fa als productes d’origen rossellonès figura en primer lloc la fusta per construir vaixells i bótes de vi, mentre que entre els de procedència insular que eren embarcats cap al territori continental se situen primer de tot la pega i la sal de les salines de Campos (Mallorca) i Eivissa. També cal destacar que el ferro a Mallorca provenia especialment del Rosselló, i això ja des de la conquesta puix que loncle de Jaume I, Nunyo Sanç, en controlava lextracció i producció, per la qual cosa una bona part de la ferreria illenca dèpoca islàmica quedà inclosa dins la seva porció (vid. Margalida BERNAT i ROCA, “Tecnologia artesanal a les Illes Balears a lEdat Mitjana”, in: Miguel À. MARÍN GELABERT (coord.), Història de la Ciència a les Illes Balears, vol. 1, Palma: Govern de les Illes Balears-Universitat de les Illes Balears, 2006, p. 241-260).

4 Antoni RIERA MELIS, La Corona de Aragón y el Reino de Mallorca en el primer cuarto del siglo XIV, Madrid-Barcelona: CSIC, 1986, p. 129-132, 191.

5 Gabriel ENSENYAT PUJOL, “Caballos armados mallorquines en la campaña del Rosellón (1343-1345)”, 12e Congrès dHistoire de la Couronne dAragon..., 2, Montpellier, 1988, p. 215-224; id., La reintegració de la Corona de Mallorca a la Corona dAragó (1343-1349), vol. 1, Palma: Editorial Moll (Col·lecció “Els treballs i els dies”, núms. 40-41), 1997, p. 207-215, 225-241.

6 Jaume SASTRE MOLL, “La presència de cavallers rossellonesos a les Balears al primer terç del segle XIV”, Societat dOnomàstica. Butlletí interior, 26, desembre 1986, p. 17-21.

7 G. ENSENYAT, La reintegració..., op. cit., p. 235.

8 M. DURLIAT, Lart en el Regne de Mallorca…, op. cit., p. 66-68.

9 Ibid., p. 133.

10 Ibid., p. 148-149, 189, 190-191.

11 Ibid., p. 214-216.

12 Tot i que J. Sastre ens adverteix que aquesta activitat no es troba reflectida documentalment. Vid. J. SASTRE MOLL, “Arquitectes i picapedrers en el regne de Mallorca durant la dinastia privativa (1311-1343)”, La Ciutat de Mallorca i els segles del gòtic. 18e Jornades d’Estudis Històrics Locals, Palma: Institut d’Estudis Baleàrics, 2000, p. 334-336.

13 M. DURLIAT, L’art en el Regne de Mallorca..., op. cit., p. 240-243.

14 Maria Eugènia RIPOLL i ROIG, “Els Campredon, una nissaga dartistes medievals. Balanç de coneixences (segles XIII i XIV)”, El Regne de Mallorca a lèpoca de la dinastia privativa, 16e Jornades dEstudis Històrics Locals, Palma: Institut dEstudis Baleàrics, 1998, p. 437-451.

15 Tina SABATER, “Art i arquitectura en temps de Jaume II. Estat dels coneixements”, Jaume II, Sanç I. Dues actituds, un mateix projecte, 30e Jornades d’Estudis Històrics Locals, Palma: Institut d’Estudis Baleàrics, 2012, p. 57.

16 Yvette CARBONELL-LAMOTHE, “Les relations artistiques entre le royaume de Majorque et le midi de la France : bilan des connaissances et perspectives de recherche”, El regne de Mallorca i el sud francès, 4 e Jornades d’Estudis Històrics Locals, Palma: Institut d’Estudis Baleàrics, 1986, p. 41-58.

17 Ead., “Architectes languedociens et majorquins au début du XIVe siècle”, Majorque, Languedoc et Roussillon de lAntiquité à nos jours, Actes du 53e Congrès de la Fédération historique du Languedoc méditerranéen et du Roussillon, Montpellier, 1982, p. 61-76.

18 Joan DOMENGE MESQUIDA, L’obra de la Seu. El procés de construcció de la Catedral de Mallorca en el tres-cents, Palma: Institut d’Estudis Baleàrics, 1997, p. 192-193.

19 M. Rosa TERÉS, “Els itineraris dels artistes i la difusió dels models: arquitectes i escultors a la Corona d’Aragó”, La Ciutat de Mallorca i els segles del gòtic, 28e Jornades d’Estudis Històrics Locals, Palma: Institut d’Estudis Baleàrics, 2010, p. 82.

20 Sobre la qüestió, vid. Yvette CARBONELL-LAMOTHE, “Les rapports entre la Couronne d’Aragon, Montpellier et les pays de langue d’oc de 1204 à 1249 : note de synthèse”, 12e Congrès dHistoire de la Couronne dAragon, Midi. Revue de Sciences Humaines et de Littérature de la France du Sud (núm. 1) desembre 1986, p. 32-34; Maria de la Mar GAITA, “La pintura a Mallorca en lèpoca del Regne Privatiu: aproximació als factors que contribueixen a la configuració de lestil”, El Regne de Mallorca a lèpoca de la dinastia privativa, 16e Jornades dEstudis Històrics Locals, Palma: Institut dEstudis Baleàrics, 1998, p. 453-462; Sebastiana SABATER, “La importància de lèpoca del Regne Privatiu en el desenvolupament de la pintura gòtica mallorquina”, El Regne de Mallorca a lèpoca de la dinastia privativa, 16e Jornades dEstudis Històrics Locals, Palma: Institut dEstudis Baleàrics, 1998, p. 391-409.

21 Ledició i lestudi corresponent, en el qual ens basam a lhora de fer-ne els pertinents comentaris i extreuren les oportunes conclusions, és a cura de Lola BADIA, Poesia catalana del siglo XIV. Edició i estudi del Cançoneret de Ripoll, Barcelona: Edicions del Quaderns Crema, 1983.

22 Ibid., p. 11.

23 Vegeu-ne una nova edició, comentada, in: Gabriel ENSENYAT i Pep VILA, “Els dos fragments de la Passió mallorquina del segle XIV. Estudi, edició i notes”, El teatre català dels orígens al segle XVIII, Actes del II Col·loqui Problemes i Mètodes de Literatura Catalana Antiga: Teatre català antic, Kassel: Universitat de Girona & Edition Reichenberg, 2001, p. 121-139.

24 També en disposam duna edició recent, a cura de Pep VILA, “El fragment de la passió dIlla (Rosselló) del segle XIV. Nota i edició”, Els Marges, 54, 1995, p. 77-84.

25 Fou publicat per William P. S. SHEPARD, La passion provençale du Manuscrit Didot, Mystère du XIVe siècle, París, 1928. Una nova edició, també, a Aileen Ann MACDONALD, Passion Catalane-occitane, Gènova: Librairie Droz S. A., 1999.

26 I àdhuc amb la resta del domini lingüístic català, si atenem la seva relació amb una altra passió medieval de la Garrotxa. Cifr. Pep VILA, Una consueta de la passió garrotxina transcrita per Nolasc del Molnar, Olot: Patronat dEstudis Històrics dOlot i Comarca, 1995, p. 61-73.

27 Els comentaris que segueixen sobre Guiu de Terrena són deutors de Sebastià TRIAS MERCANT, Història del pensament a Mallorca, 1, Mallorca: Editorial Moll (Col·lecció “Els Treballs i els dies”, núm. 28), 1985, p. 75-79. Una anàlisi acurada de la seva obra es troba al volum col·lectiu Guido Terreni, O. Carm (†1342): Studies and texts (ed. Alexander FIDORA), Barcelona-Madrid: Fédération Internationale des Instituts d’Études Médiévales, 2015.

28 Hom també ha editat recentment la Confundatio errorum quorundam magistrorum, un text de Terrena fins ara inèdit, oposat al pensament de Marsili de Pàdua. L’obra s’emmarca en un debat acadèmic, ja precedent, sobre la delimitació del poder eclesiàstic, que Marsili de Pàdua va portar fins a l’extrem, i constitueix un dels fonaments de la condemna papal contra el pensament de Marsili de Pàdua i Joan de Jandun, expressat en la butlla de 1327 Licet iuxta doctrinam (Guiu TERRENA: Confundatio errorum quorundam magistrorum, Santa Coloma de Queralt, Obrador edèndum, 2014).

29 Vid. G. ENSENYAT PUJOL, “La cultura escrita al regne de Mallorca en temps de la redacció del «Llibre dels Reis», Llibre dels Reis. Llibre de franqueses i privilegis del regne de Mallorca, Palma: UIB-J. J. de Olañeta Editor, 2010, p. 29-48.

30 Antonio CONTRERAS MAS, Los médicos judíos en la Mallorca bajomedieval. Siglos XIV-XV, Palma: Miquel Font Editor, 1997, p. 27-28.

31 Id., “La Medicina i els metges a lEdat Mitjana”, Història de la Ciència a les Illes Balears, vol. I, Palma: Govern de les Illes Balears, 2006, p. 191-194.

32 Aquesta denominació de la llengua, que ja incorpora el gentilici “català” o un derivat, és força primerenca. Vid. Antoni MAS i FORNERS, De nationes seu linguae a cuius regio, eius lingua. Les denominacions gentilícies de la llengua de Mallorca durant ledat mitjana, Homenatge a Guillem Rosselló Bordoy, 2, Palma: Govern de les Illes Balears, 2002, p. 585-606.

33 Antonio CONTRERAS MAS, “La versión catalana de la Cirurgia de Teodorico de Luca por Guillem Correger de Mallorca. Un intento de mejorar la formación teórica de los cirujanos”, Estudis Baleàrics, 14, setembre 1984, p. 55-74.

34 Josep PERARNAU, “L«Ordinacio Studii Barchinone et rectoris ejusdem» del bisbe Ponç de Gualba (8 novembre 1309)”, Revista Catalana de Teologia, 2, 1977, p. 151-188.

35 Michael McVAUGH, “Bernat de Berriacho (fl. 1301-43) and the Ordinacio of bishop Ponç de Gualba”, Arxiu de Textos Catalans Antics, tome 9, 1990, p. 240-254.

36 Josep PERARNAU i ESPELT, “Una hipòtesi relativa a Bernat de Barriac”, Arxiu de Textos Catalans Antics, tome 10, 1991, p. 277-283.

37 Vegeu també, a més dels seus altres dos treballs citats, A. CONTRERAS MAS, “El Reino de Mallorca y las primeras obras quirúrgicas en catalán”, El Regne de Mallorca a lèpoca de la dinastia privativa, 16e Jornades dEstudis Històrics Locals, Palma: Institut d'Estudis Baleàrics, 1998, p. 463-470.

38 Pierre GUICHARD, “Un seigneur musulman dans l’Espagne chrétienne : Le Rais de Crevillente (1243-1318)”, Mélanges de la Casa de Velázquez, tome 9, París: CNRS, 1973, p. 283-334.

39 Lluís GARCÍA BALLESTER, La medicina a la València medieval, València: Edicions Alfons el Magnànim, 1988, p. 32-34.

40 M. R. McVAUGH: Academic Medicine and the Vernacularization of Medieval Surgery: The Case of Bernat de Berriac, El saber i les llengües vernacles a l’època de Llull i Eiximenis. Estudis ICREA sobre vernacularització, Barcelona: PAM, 2012, p. 257-281.

41 Gabriel ALOMAR ESTEVE, “Un precedente olvidado de la futura Universidad Balear: la Universidad de Montpeller”, Mayurqa, 15, 1976, p. 53-67.

42 J. GAYÀ, “El ambiente científico de Montpellier en los siglos XIII y XIV”, Estudios Lulianos, 20, 1977, p. 59-68.

43 L. DULIEU, « À propos des statuts des chirurgiens barbiers de Montpellier : les statuts des rois de Majorque », Histoire des Sciences Médicales, 26, 1992, p. 63-85.

44 Sobre la presència d’estudiants catalans i mallorquins a Montpeller durant el segle XIV, vegeu A. CARDONER i PLANAS, “Els 'aragonesos' a l’escola de medicina de Montpellier després de 1348”, Actas del I Congrés Internacional dHistòria de la Medicina Catalana, Barcelona - Montpellier, 1970, p. 320-321; M. Mc VAUGH, Medicine before the Plague: Practitioners and their Patients in the Crown of Aragon, 1285-1345, Cambridge: Cambridge University Presses, 1993.

45 Michela PEREIRA, Barbara SPAGGIAR, El «Testamentum» alchemico attribuito a Raimondo Lullo. Edizione del testo latino e catalano conservato nel manoscrito Oxford, Corpus Christi College, 244, Florència: SISMEL- Edizioni del galluzzo, 1999; M. PEREIRA, “Cap als orígens de lalquímia medieval. Presència dalquimistes i desenvolupament de les doctrines de lAlquímia a les Illes Balears (segles XIII-XV)”, Història de la Ciència a les Illes Balears, vol. 1, Palma: Govern de les Illes Balears, 2006, p. 153-169. De fet, M. Pereira ha recopilat més de cent títols d’escrits alquímics pseudolul·lians. Quant a noms que hi pugui haver al darrere hi ha una certa unanimitat a considerar com un dels més importants autors del corpus alchemicum atribuït a Llull a Ramon de Tàrrega (1295-1371), jueu convers i conegut alquimista, que es feia anomenar “mestre Ramon”, el qual va viatjar per diverses corts europees, entre les quals figura l’anglesa.

46 A. CONTRERAS, “La medicina i els metges…, op. cit., p. 200-212.

47 Margalida BERNAT i ROCA, Jaume SERRA i BARCELÓ, Sant Cabrit i Sant Bassa. Com es construí un mite a la Mallorca medieval, Palma: Lleonard Muntaner Editor (Col. “Llibres de la Nostra Terra, 46), 2000.

48 Antonio PLANAS ROSSELLÓ, “Los juristas en la Mallorca del siglo XIII”, Memòries de lAcadèmia Mallorquina dEstudis Genealògics, 8, 1998, p. 7-22.

49 Id., “Relación de juristas mallorquines. Siglo XIV”, Memòries de lAcadèmia Mallorquina dEstudis Genealògics, 6, 1994, p. 59-67.

50 Id., “Los juristas mallorquines del siglo XV”, Memòries de lAcadèmia Mallorquina dEstudis Genealògics, 7,1997, p. 23-59.

51 Entre els lul·listes actuals hi ha la creença (no documentada però força plausible) que Llull, durant els seus anys anteriors, de formació autodidàctica, hi pogué dur a terme algunes estades.

52 Francesc de B. MOLL, Textos i estudis medievals, Barcelona: Publicacions de lAbadia de Montserrat, 1982, p. 10. El franciscà que examinà les seves obres fou fra Bertran Berenguer, el qual nemeté un judici favorable, tot considerant-les un veritable exemple de devoció catòlica.

53 Armand LLINARÈS, « Raymond Lulle à Montpellier. La refonte du Grand Art », Raymond Lulle et le Pays dOc, Cahiers de Fanjeaux, 2, 1987, p. 17-32.

54 Cifr. la introducció de Jordi GAYÀ ESTELRICH, in: Raimundi Opera Latina, Tunhout: Brepols, 1995, vol. 20, especialment p. 12-14 i 16-18.

55 Pere el Cerimoniós, Crònica, cap. 3-7 (ed. Ferran SOLDEVILA, Les quatre grans cròniques, Barcelona: Selecta, 1983, p. 1039). Val a dir que el monarca català, en sentit contrari, censura la partició dels regnes efectuada per Jaume I, la qual “no valia de dret, car era donació inmensa e la qual tollia major o gran partida del patrimoni de la Casa d’Aragó” (cap. 3-3).

56 Cifr. M. BERNAT, J. SERRA, Sant Cabrit i Sant Bassa..., op. cit., p. 37-38.

57 David ABULAFIA, Un emporio mediterráneo. El reino catalán de Mallorca, Barcelona: Omega, 1996, p. 43.

58 G. ENSENYAT PUJOL, “Referències cronístiques i literàries medievals sobre la reincorporació de la Corona de Mallorca a la Corona Catalanoaragonesa”, 18e Congrés dHistòria de la Corona dAragó, vol. 2, València, 2005, p. 1867-1880.

59 J. N. HILLGARTH, Readers and books in Majorca (1229-1550), vol. 1, París: Éditions du CNRS, 1991, p. 245.

60 Sobre Jaume Domènec, vegeu Antoni RUBIÓ i LLUCH: Documents per lhistòria de la cultura catalana mig-eval, vol. 1, Barcelona: Institut dEstudis Catalans, 1908, p. 321-323, 328-329, 336, 342.

61 Mariàngela VILALLONGA, “Una mostra de la poesia llatina quatrecentista als Països Catalans”, Llengua i Literatura de lEdat Mitjana al Renaixement, Estudi General, 11 (1991), p. 53; Id. La literatura llatina a Catalunya al segle XV, Barcelona: Curial-Publicacions de lAbadia de Montserrat, 1993, p. 86-87.

62 G. M. CAPELLI, “Briciole poetiche tra Napoli e Maiorica. Sette poesie inedite del secolo XV”, Faventia, 19 (1), 1997, p. 92-95, 103-104.

63 Maria BARCELÓ CRESPÍ, Gabriel ENSENYAT PUJOL, “La cultura mèdica a Mallorca a través dalguns professionals sanitaris de finals del segle XV”, Randa, 50, 2003, p. 49-59; Antoni CONTRERAS MAS, “La medicina i els metges...”, art. cit., p. 195.

64 Pau CATEURA BENNÀSSER, El regne esvaït: desenvolupament econòmic, subordinació política, expansió fiscal (Mallorca, 1300-1335), Palma: El Tall Editorial, 1998, p. 134.

65 M. DURLIAT, Lart en el regne de Mallorca..., op. cit., p. 249.

66 Els efectes que tengué la crisi sobre l’àmbit cultural als territoris que havien format la Corona de Mallorca han estat objecte d’un estudi específic per part nostra. Vid. Gabriel ENSENYAT PUJOL, “La antigua Corona de Mallorca a mediados del siglo XIV: la crisis general y política y sus repercusiones culturales”, Edad Media. Revista de Historia, 8, 2007, p. 59-77. Val a dir que aquesta qüestió concreta –l’impacte de la crisi del segle XIV en l’esfera cultural europea– no ha estat objecte d’estudi, malgrat el gran nombre de treballs que s’han publicat sobre la matèria.

Haut de page

Pour citer cet article

Référence électronique

Gabriel Ensenyat Pujol, « Les relacions culturals entre Mallorca i el Rosselló en temps de la corona mallorquina », e-Spania [En ligne], 28 | octobre 2017, mis en ligne le 01 octobre 2017, consulté le 19 novembre 2017. URL : http://e-spania.revues.org/27169 ; DOI : 10.4000/e-spania.27169

Haut de page

Auteur

Gabriel Ensenyat Pujol

Professor de la Universitat de les Illes Balears

Haut de page

Droits d’auteur

Licence Creative Commons
Les contenus de la revue e-Spania sont mis à disposition selon les termes de la Licence Creative Commons Attribution - Pas d'Utilisation Commerciale - Pas de Modification 4.0 International.

Haut de page
  • Logo CLEA
  • Logo GDRE AILP
  • Logo DOAJ
  • Revues.org