Skip to navigation – Site map

HomeNuméros28Le Roussillon et les Baléares, un...Des contacts politiquesJaume II d’Aragó i el regne de Ma...

Le Roussillon et les Baléares, une relation ancienne tri-millénaire
Des contacts politiques

Jaume II d’Aragó i el regne de Mallorca: l’etapa de conflictivitat (1291-1305)

Jacques II d'Aragon et le royaume de Majorque: l’étape de conflictualité (1291-1305) 
Jaime II de Aragón y el reino de Mallorca: la etapa de conflictividad (1291-1305)
James II of Aragon and the Kingdom of Majorca: the stage of conflictuality (1291-1305)
Lluís Tudela Villalonga

Abstracts

In the year 1291, James II is proclaimed a new sovereign of the Crown of Aragon. During the first phase of his reign, he supported diplomatic tensions and conflicts with Perpignan's Court, as his predecessors. The Crown of Aragon wanted to guarantee a political control on the Kingdom of Majorca to favor its commercial interests. From 1305, both territories began to normalize the diplomatic relations.

Top of page

Full text

Introducció

  • 1 Un dels historiadors que millor ha analitzat la figura de Jaume II d’Aragó, especialment a les seve (...)

1Jaume II el Just ha passat a la història com un dels sobirans més importants de la Corona d’Aragó, tal i com reconeix la historiografia actual. La gran majoria d’historiadors creu que Jaume II fou un monarca que va lluitar per l’engrandiment polític del seu estat al llarg dels 36 anys del seu regnat i que va aconseguir que després de la seva mort, la Corona d’Aragó esdevingués una potència poderosa i respectada a la Mediterrània occidental1.

2Si s’ha de destacar algun aspecte del seu mandat és precisament la seva política exterior. Jaume II sempre va tenir un coneixement molt precís de la situació política internacional a través de la nombrosa correspondència epistolar desplegada amb les Corts europees de l’època. El sobirà català va desenvolupar una intensa activitat diplomàtica i militar a l’exterior amb la idea d’aconseguir una major projecció política i econòmica de la Corona Catalanoaragonesa als circuits internacionals. La política exterior és l’àmbit en què Jaume II mostrà la seva veritable personalitat. En determinats moments va ser prudent i conciliador, virtuts que li permeteren resoldre d’una forma pacífica alguns dels conflictes diplomàtics. En canvi, en altres circumstàncies va actuar de forma decidida contra aquells que considerava que podien perjudicar els interessos catalans. Com a resultat de la seva tasca, Jaume II gaudí d’un gran prestigi internacional en el seu temps, i així ha quedat constatat en els reiterats elogis que li dedicaren emissaris i polítics de diversos estats.

  • 2 Lluís TUDELA I VILLALONGA, “La Corona de Aragón y el Reino de Granada en el Siglo XV: análisis crít (...)

3A l’igual que va ocórrer amb altres països, les relacions diplomàtiques de Jaume II amb la Cort de Perpinyà variaren segons la situació històrica, les necessitats del seu poble i la personalitat dels dirigents que governaven el Regne de Mallorca. Com ja vaig assenyalar en un anterior article, un estat mantenia amb un altre etapes d’estabilitat política en què ambdós convivien de forma pacífica, promovien els intercanvis i fins i tot actuaven conjuntament contra enemics comuns; períodes d’inestabilitat en els quals es limitaven o reduïen les transaccions econòmiques com a conseqüència de certs incidents navals o terrestres; i fases de conflictivitat en què trencaven les relacions diplomàtiques i dirimien les seves diferències polítiques i econòmiques en conflictes armats2. Aquestes tres fases eren cícliques i sempre seguien un mateix ordre; després d’una contesa les relacions diplomàtiques entre dos països solien normalitzar-se, mentre que el trànsit d’una fase d’estabilitat a una bèl·lica solia anar precedida d’un curt o llarg període d’inestabilitat amb un canvi significatiu en les relacions polítiques, econòmiques i diplomàtiques.

4Les tres fases, estabilitat, inestabilitat i conflictivitat, defineixen l’estat de les relacions diplomàtiques i econòmiques entre la Corona d’Aragó i el Regne de Mallorca. Al llarg del regnat de Jaume II d’Aragó, ambdós regnes passaran per aquestes tres etapes. D’aquesta manera, es pot distingir una etapa de conflictivitat que comença amb anterioritat a la pujada al tro de Jaume II i que finalitza cap a l’any 1305, una fase d’estabilitat que es desenvolupa entre el 1306 i el 1317, i una etapa d’inestabilitat o tensió que s’inicia el 1318 i que conclou amb la mort del rei aragonès l’any 1327.

5El període de conflictivitat entre el Regne de Mallorca i la Corona Catalanoaragonesa, que és objecte d’aquest article, estigué motivat per dues conteses, les Vespres Sicilianes i la qüestió de la lleuda. Ambdues tingueren distintes causes polítiques i econòmiques, però finalitzaren de la mateixa manera: la Corona d’Aragó es va assegurar la mediatització política sobre el Regne de Mallorca.

El conflicte internacional de les Vespres Sicilianes

  • 3 Respecte a la seva estada a Sicília, vegeu Georg CARO, “Genova e la Supremazia sul Mediterraneo (12 (...)
  • 4 El conflicte de les Vespres Sicilianes ha estat analitzat entre altres per Jocelyn HILLGARTH, El pr (...)

6Jaume II d’Aragó, secundogènit de Pere III el Gran, arribà al tro aragonès l’any 1291, després de la mort del seu germà Alfons. A diferència d’altres sobirans que l’havien precedit, ja tenia una àmplia experiència política com a mandatari3. Durant sis anys havia governat Sicília, en circumstàncies polítiques molt difícils. Des de 1282 la Corona Catalanoaragonesa es trobava en guerra contra el Regne de França i la Casa d’Anjou pel control d’aquesta illa. El seu pare, Pere III el Gran, aprofitant l’expulsió dels governants francesos pel poble sicilià, havia emprès el seu gran projecte d’expansió mediterrània, envaint i ocupant l’illa tirrènica4. A partir de l’últim quart del segle XIII, la Corona d’Aragó havia atorgat una gran importància a Sicília, malgrat que les operacions comercials catalanes eren encara molt poc significatives als ports sículs a causa de la primacia toscana i genovesa. Sicília podia afavorir un procés de repoblació nobiliari, en un moment en què havia remès l’expansió militar catalana a la Península Ibèrica, i a més estava emplaçada en una zona estratègica. Connectava ambdues conques de la Mediterrània i era una de les places que facilitava el desplaçament dels vaixells catalans a Llevant.

  • 5 L. TUDELA, Antoni FERRER, La dinastía Mallorca-Rosellón (1276-1343), Palma: Ed. Rey Sol, 2006, vol. (...)
  • 6 L. TUDELA, “El regnat de Jaume II de Mallorca: reflexions sobre la política i el comerç exterior”, (...)

7El conflicte de les Vespres Sicilianes s’havia iniciat a Trinàcria, però es va estendre ràpidament a altres àrees de la Mediterrània occidental. Un d’aquests territoris era el Regne de Mallorca. Quan Jaume II el Just puja al poder, la Corona d’Aragó es trobava en guerra contra la Cort de Perpinyà. Sis anys abans de la seva pujada al poder, Alfons, a instàncies del seu germà Pere III, havia ocupat les Illes de Mallorca i Eivissa sense trobar més que una mínima resistència5. Pere III castigava així a Jaume II de Mallorca per col·laborar amb el bàndol francès en el seu intent d’alliberar-se de la mediatització política i econòmica exercida per la Corona Catalanoaragonesa. El monarca català també havia decidit ocupar l’arxipèlag per raons de tipus estratègic6. Pere III considerava que el domini de les Illes Balears permetria garantir la comunicació marítima entre els territoris catalans i sículs. Els almiralls es podrien dirigir ràpidament a Sicília a defensar-la en cas d’una intervenció naval dels angevins, mentre que el comerç exterior català disposaria d’una escala imprescindible per navegar a la Mediterrània oriental i altres àrees occidentals. A l’arxipèlag balear, els mercaders catalans també podrien recuperar la posició privilegiada que havien perdut a favor dels genovesos, una vegada que els nous governants afavorissin els seus interessos. La importància que la monarquia catalana concedia a les Illes Balears es va posar de manifest quan Alfons III el Liberal, ja com a rei de la Corona d’Aragó, emprengué el gener de 1287 la conquesta de Menorca, que restava encara en mans dels almohades. L’annexió de Menorca eliminava la pirateria musulmana que era una altra de les preocupacions que tenia la monarquia catalana a l’hora dels desplaçaments marítims dels seus vaixells.

8Al llarg dels següents anys, Jaume II de Mallorca va hostilitzar les línies de subministrament catalanes des dels territoris més enllà dels Pirineus, a l’espera que la pressió internacional obligués als governants catalans a obrir negociacions diplomàtiques sobre l’arxipèlag balear i Sicília. Alguns estats occidentals, principalment les Ciutats marítimes presents al nord d’Itàlia, consideraven que la Corona d’Aragó havia assolit un excessiu poder a la Mediterrània amb el control d’algunes de les principals Illes, i pretenien que els rivals arribessin a una solució diplomàtica que restituís l’equilibri existent a Occident abans de les Vespres Sicilianes.

9Alfons III va iniciar les negociacions sobre els dos territoris que la Corona Catalanoaragonesa havia annexionat, un poc abans de la proclamació de Jaume II el Just com a nou sobirà, l’any 1291. Després de nou anys de conflicte, algunes classes socials catalanes volien que els seus dirigents polítics arribessin a algun tipus d’acord ja que la guerra els estava ocasionant nombrosos perjudicis econòmics. La burgesia catalana tenia dificultats per competir en diversos mercats a causa de la contesa, i reclamava una major seguretat a la Mediterrània occidental, ara que havia començat a penetrar en els mercats orientals. Per la seva banda, la noblesa aragonesa, que s’havia establert a Sicília durant els Vespres, desitjava la pau per poder explotar les seves propietats immobiliàries i gestionar els negocis.

10El rei català va mantenir els contactes diplomàtics amb Felip IV el Bell, sobirà de França i la Santa Seu, principal valedor dels angevins. Estava disposat a tornar Sicília a la Casa d’Anjou, malgrat l’oposició del seu germà, sempre i quan les autoritats angevines asseguressin el trànsit de les embarcacions catalanes per la zona, condició que considerava irrenunciable. Els seus súbdits havien de disposar d’un pas segur entre les dues conques de la Mediterrània.

  • 7 El Tractat de Perpinyà era fonamental per a la Corona d’Aragó. Els sobirans catalans guanyaven un c (...)

11En canvi, Alfons III no volia renunciar a controlar les Illes Balears. L’any 1279, el seu pare, Pere III, havia obligat Jaume II de Mallorca a signar un tractat en què s’especificava que aquest últim administrava els territoris mallorquins no com a sobirà, sinó com a vassall seu. El tractat de Perpinyà havia determinat que el Regne de Mallorca deixés d’existir com un estat plenament independent i quedés reduït a un conjunt de territoris amb una àmplia autonomia política en el si de la Corona d’Aragó7.

12Per als dirigents de la Corona Catalanoaragonesa existien arguments jurídics molt clars per a què continués l’esperit del tractat de Perpinyà. Pere III no havia ocupat un territori aprofitant la rebel·lió del poble contra els dirigents, com havia ocorregut a Trinàcria, sinó que havia hagut d’intervenir a les Illes Balears a causa de la traïció del seu vassall, qui havia ajudat els francesos. Alfons III només reintegraria l’arxipèlag balear a Jaume II de Mallorca si es mantenia la mateixa situació jurídica que existia amb anterioritat a l’annexió, ja que en cas contrari s’estaria afavorint la persona que havia trencat les relacions feudals vassallàtiques. Contràriament, Jaume II de Mallorca pretenia la devolució de les Illes Balears sense condicions. No reconeixia el tractat de Perpinyà que, segons ell, havia hagut de signar a la força, i confiava que la comunitat internacional considerés l’ocupació com una agressió. A causa de la complexitat d’aquest cas, Alfons III tenia la intenció de sotmetre el problema a un arbitratge si persistia el problema polític a l’objecte que s’arribés a una solució satisfactòria per a les dues parts.

13Després de diverses reunions, Alfons III va subscriure el tractat de Tarascó, l’any 1291. En virtut d’aquest tractat, el rei català es desprenia formalment de Sicília que tornava a la Casa d’Anjou. En canvi, la qüestió de les Illes no es va poder resoldre satisfactòriament. Alfons es va negar a separar l’arxipèlag balear de la resta de territoris catalans mentre Jaume II de Mallorca no continués com a feudatari. Únicament va acceptar que la Santa Seu actués com a àrbitre en les futures negociacions.

14Mesos després, moria Alfons III sense descendència, just quan intentava normalitzar les relacions diplomàtiques amb els antics enemics. La prematura desaparició del rei col·locà Jaume II el Just al capdavant de la Corona d’Aragó. El nou sobirà tenia idees polítiques diferents a les del seu germà. Les seves idees estaven més en consonància amb el pensament del seu pare. L’estada a Sicília com a governant durant els Vespres va fer que analitzés el conflicte des d’una altra perspectiva. Per a ell, determinats eixos eren fonamentals com el paper clau de la Corona Catalanoaragonesa a la Mediterrània, el control polític sobre les principals illes occidentals, i la importància dels intercanvis a altres territoris, aspectes que pretenia defensar en política exterior.

  • 8 La majoria d’historiadors coincideix en què Jaume II i, posteriorment el seu germà, Frederic, no tr (...)
  • 9 J. HILLGARTH, El problema d’un Imperi Mediterrani Català (1229-1327), op. cit., p. 113.

15Sicília tenia una notable importància estratègica per a Jaume II d’Aragó. Als ports sículs arribaven els vaixells mallorquins i valencians que provenien de l’arxipèlag balear, les embarcacions genoveses i catalanes plenes de productes orientals, i les naus pisanes i florentines carregades amb teixits francesos i flamencs. Tots ells proporcionaven importants beneficis en les duanes i incrementaven la prosperitat econòmica del territori. Al llarg del seu mandat a Trinàcria havia atorgat franquícies a determinats comerços exteriors europeus8 i ell mateix havia realitzat algunes operacions comercials en el seu propi benefici; s’havia associat amb un noble genovès per vendre metalls, espècies i teixits a Constantinoble, i els seus agents havien venut sal sarda a Palerm i negociat a Tunis9.

16Respecte a l’arxipèlag balear, Jaume II d’Aragó també li concedia un valor extraordinari, no tan sols per la seva privilegiada situació geogràfica. Les Illes Balears s’havien de constituir no només en una escala segura i en lloc de trànsit per als vaixells catalans, sinó també en un indret en què la Corona Catalanoaragonesa pogués exercir la mediatització política i econòmica. En aquest sentit, defensava, a l’igual que el seu germà, els drets que la Corona d’Aragó havia assolit amb el tractat de Perpinyà. D’aquesta manera, el comerç exterior català mantindria la seva privilegiada posició en el mercat mallorquí, i la monarquia catalana continuaria disposant d’un col·laborador molt valuós que podria proporcionar-li recursos financers, vaixells i armes en conflictes en què la Corona Catalanoaragonesa estigués implicada, bé per reforçar la seva presència política i econòmica, bé per continuar la seva expansió territorial i/o comercial.

  • 10 J. E. MARTÍNEZ, La tràgica història dels reis de Mallorca, Barcelona : Ed. Aedos, 1979, p. 105.

17Jaume II no era partidari de disminuir la presència catalana a la Mediterrània occidental. El lliurament de Sicília i de les Illes Balears suposava afeblir la posició política i econòmica de la Corona d’Aragó en benefici d’altres competidors europeus. D’aquí que ell no volgués assumir els compromisos polítics als quals havia arribat Alfons III, i es desvinculés de qualsevol acord signat pel seu antecessor. Es va negar a retre Sicília i, a l’igual que el seu germà, va declarar que les Illes Balears eren inalienables, amb independència d’allò que pogués dir el Papat10.

18Els contendents es tornaren a aprestar novament per a la guerra, a causa de la negativa del sobirà català. Jaume II de Mallorca començà a preparar les hosts a l’espera que els defensors de la seva causa desenvolupessin una nova estratègia per derrotar la Corona d’Aragó. El Regne de França i la Casa d’Anjou, vista la impossibilitat de recuperar Sicília mitjançant acords diplomàtics o amb les seves forces, iniciaren la recerca de nous partidaris. A partir de 1291, els angevins sol·licitaren ajuda als genovesos per fer un front comú contra els catalans. Gènova, convertida en l’estat més pròsper de la Mediterrània a finals del segle XIII, podia inclinar definitivament la victòria cap a un dels dos contendents amb la seva poderosa flota.

  • 11 María Teresa FERRER, “Catalans i genovesos durant el segle XIII: el declivi d’una amistat”, Anuario (...)

19El Comú genovès es mantingué finalment neutral, a causa del fracàs de la doble negociació amb capets i angevins11. Jaume II d’Aragó també contribuí a incrementar els dubtes dels dirigents ligurs, dissenyant una estratègia en què es comprometria a donar un tracte preferent a aquells genovesos que intercanviessin en les terres catalanes. Sense el recolzament de Gènova, la Casa d’Anjou i el Regne de França no tenien suficient capacitat militar per derrotar la Corona d’Aragó. A pesar d’aquest triomf diplomàtic, el sobirà català es va trobar amb els mateixos problemes que el seu germà Alfons per guanyar la guerra i garantir el domini a Sicília. La flota angevina, malgrat fos netament inferior a la catalana, seguia causant estralls en les rutes d’aprovisionament sícules. La contestació social era cada vegada més important dins la Corona. Les despeses de la guerra eren molt altes i el poble català, que estava sofrint les conseqüències d’un increment de la pressió fiscal, reclamava la fi de les hostilitats. A més a més, havien augmentat les queixes d’alguns estaments socials. El comerç exterior català volia una major seguretat marítima al Tirrè i a les rutes que creuaven les Illes Balears per poder navegar als mercats asiàtics i atlàntics, recentment oberts. Per la seva banda, una part de la noblesa aragonesa també manifestava el seu malestar per no haver pogut ser compensada adequadament a Sicília.

20L’any 1293, Jaume II d’Aragó va entendre que seria impossible guanyar la guerra. El cansament dels contendents ja es feia palès i la pressió diplomàtica de la Santa Seu i dels genovesos contra la Corona d’Aragó era molt intensa. El monarca català es va mostrar amb un talant molt més conciliador, després d’analitzar la realitat de la situació política internacional. Va optar per una nova estratègia. Com va fer al llarg de moltes fases del seu regnat, pretenia utilitzar la diplomàcia en benefici dels interessos catalans. El tractat de Tarascó, que no havia valorat inicialment, considerava que tenia alguns aspectes positius per a la Corona Catalanoaragonesa. Malgrat tot, no era suficient. Jaume II manifestà que abandonaria definitivament Sicília si el compensaven amb territoris i diners.

21Aquell mateix any es decretà la suspensió d’hostilitats, iniciant-se les negociacions. El Papa Bonifaci VIII, com a mediador de les parts, va dissenyar un acord de pau que pogués acontentar tots els contendents que havien participat en les Vespres Sicilianes. Finalment, el juny de 1295, els monarques català i francès finalitzaven les reunions amb un acord, just quan els comerços exteriors mallorquins i catalans començaven a intensificar novament la seva presència en els mercats més importants a causa de la disminució de la inseguretat marítima a la Mediterrània central.

  • 12 L’acte d’infeudació de Sardenya a Jaume II d’Aragó es concretaria el 5 d’abril de 1297 de conformit (...)
  • 13 Es pot analitzar el problema de la Vall d’Aran i la ocupació francesa in : M. T. FERRER, “L’ocupaci (...)

22En virtut d’aquest acord signat a la localitat italiana d’Anagni, Jaume II d’Aragó es comprometia a evacuar Sicília que restaria en mans dels angevins a canvi de la infeudació de Sardenya, una terra que fins aleshores no havia tingut cap paper específic durant la guerra i que estava sota la tutela papal12. En canvi, la qüestió de les Illes Balears no es va resoldre ràpidament. Jaume II condicionava la devolució de l’arxipèlag al retorn de la Vall d’Aran que estava en mans dels francesos13. A més, el rei català exigia que Jaume II de Mallorca ratifiqués el tractat de Perpinyà, mantenint així les mateixes condicions polítiques existents des de l’etapa de Pere III el Gran.

  • 14 Giuseppe MELONI, Genova e Aragona all’epoca di Pietro il Cerimonioso, vol. 1, Padoue : CEDAM, 1971, (...)

23Jaume II d’Aragó va demostrar la seva intel·ligència i diplomàcia, imposant les seves tesis a Anagni. Un nombre important d’historiadors coincideix a assenyalar que la Corona d’Aragó va sortir beneficiada amb el tractat14. La nació emergia com una de les potències més poderoses a Occident després de les Vespres Sicilianes. Havia incrementat la seva influència política amb l’illa de Sardenya, la qual podia tenir un valor estratègic superior en aquells moments a Sicília, degut a la seva posició geogràfica equidistant amb les Illes Balears, nord d’Àfrica, Catalunya i les Ciutats-Estats italianes. En canvi, Sicília estava situada a l’extrem de la Mediterrània occidental, i per tant, estava massa allunyada dels territoris catalans, especialment si la Corona Catalanoaragonesa no disposava d’altres escales intermèdies que pogués controlar. La seva llunyania podia constituir una dificultat notable en cas que els efectius militars catalans s’haguessin de desplaçar a l’illa per combatre, o els vaixells comercials volguessin navegar per la Mediterrània occidental, tenint únicament els ports tirrènics com a llocs segurs per a poder atracar.

  • 15 O. SCHENA, “Il Regno di Sardegna e Corsica”, art. cit., p. 54.
  • 16 A. RIERA, “El Mediterrani occidental al darrer quart del segle XIII”, art. cit., p. 779.

24Jaume II d’Aragó valorava la importància de Sardenya. Des d’aquesta illa es podia exercir un major control de les activitats militars i mercantils dels francesos, pisans i, especialment, dels genovesos que s’havien convertit gradualment en els principals competidors a la Mediterrània. O. Schena també ha posat de manifest que l’illa oferia interessants perspectives econòmiques als aragonesos; una terra com era la sarda que tenia una rica producció cerealícola, sal i mines d’argent15. A més, la Corona d’Aragó s’assegurava un ruta alternativa a Llevant, en el supòsit que els vaixells catalans no poguessin transitar per les Illes Balears i per Sicília. Els catalans podien navegar als ports sards i des d’allí dirigir-se a les petites illes que la Corona Catalanoaragonesa controlava i que estaven pròximes a les costes nord-africanes, si els angevins no els permetien atracar als ports sículs. Com es pot constatar, la decisió de permutar Sardenya per Sicília no posava en perill la continuïtat de l’expansió catalana per la Mediterrània. Tot el contrari. Com comenta A. Riera, la nova illa es va constituir en una plataforma indispensable per afermar la projecció comercial ultramarina i la presència política i naval catalana a la conca occidental del Mare Nostrum16.

  • 17 A. RIERA, “El Regne de Mallorca en el context internacional de la primera meitat del segle XIV”, Ho (...)

25La Corona d’Aragó aconseguí altres avantatges polítics amb el final negociat de les Vespres Sicilianes. La monarquia catalana continuà exercint la mediatització política sobre el Regne de Mallorca. Dies després de la signatura del tractat d’Anagni, Jaume II de Mallorca hagué de ratificar el tractat de Perpinyà, conferint-li validesa internacional17. Al ratificar-lo davant els representats d’altres potències, el monarca mallorquí ja no podia al·legar que l’havia hagut de signar a la força com havia ocorregut l’any 1279. Aquesta decisió podia comportar conseqüències polítiques greus per a la Cort de Perpinyà. En un futur, la Corona Catalanoaragonesa podia actuar contra el Regne de Mallorca sense que cap altre estat l’ajudés, si demostrava que els seus sobirans havien trencat les seves obligacions com a vassalls. Jaume II d’Aragó havia aconseguit el que es proposava. Continuava conservant en féu els territoris mallorquins, i havia imposat unes condicions que garantien que la Cort de Perpinyà no interferiria en un futur les actuacions polítiques i econòmiques a la Mediterrània occidental, ni promouria iniciatives que poguessin perjudicar els interessos catalans sota pena d’importants represàlies.

  • 18 Els dos monarques signaren tres documents a la localitat d’Argelers, un dels quals corresponia a la (...)

26Malgrat la ratificació del tractat d’infeudació, el rei català trigà en retornar les Illes Balears a Jaume II de Mallorca a causa del conflicte suscitat amb França per la qüestió de la vall d’Aran i la negativa del poble sicilià a la imposició d’un govern angeví. Finalment, l’any 1298, el sobirà mallorquí va recuperar l’arxipèlag balear, inclosa Menorca, un any després que Jaume II el Just rebés Sardenya del Papa. Jaume II de Mallorca hagué de prestar novament homenatge al seu nebot18.

La qüestió de la lleuda balear (1299-1305)

  • 19 Des de finals del segle XIII, els genovesos i venecians lluitaren per controlar els estrets bizanti (...)

27Amb la fi de les Vespres Sicilianes, la tensió va disminuir considerablement a la Mediterrània occidental. Les guerres que havien assolat aquesta conca marítima es desplaçaren gradualment cap a l’altra conca on les potències europees combateren pel control de les principals franquícies orientals19. Aprofitant l’increment de la seguretat marítima a Occident, Jaume II d’Aragó seguí impulsant l’estratègia política que més beneficiava a la Corona d’Aragó. El rei català cercava afavorir els intercanvis comercials dels seus súbdits a les principals places occidentals, ja que proporcionaven nombrosos ingressos a la monarquia. No obstant, tampoc va deixar d’impulsar aquelles reformes estructurals que necessitaven els sectors agrícola i industrial per pal·liar els efectes d’una crisi econòmica que començava a mostrar els primers símptomes.

28En la pràctica, els governants d’altres països riberencs també desenvoluparen estratègies semblants a la de Jaume II d’Aragó, fet que va provocar certs moments d’inseguretat marítima a la Mediterrània occidental. Els comerciants incrementaren la seva presència en determinades places, rivalitzant entre ells per augmentar els beneficis que havien minvat a causa de la guerra. Com a resultat d’aquesta competència, diversos estats lluitaren per consolidar les posicions comercials dels seus súbdits. La seva rivalitat es va traslladar als mercats.

  • 20 Respecte al tractat de Calcabellota, consulteu G. CARO, Genova e la Supremazia sul Mediterraneo (12 (...)

29La Corona d’Aragó tampoc va poder normalitzar les relacions diplomàtiques amb el Regne de Mallorca després del tractat d’Argelers. El seu període d’atansament polític va durar poc. Jaume II de Mallorca va impulsar diverses mesures que entraren en col·lisió amb els interessos comercials catalans a la Mediterrània a partir de 1302, el mateix any que es signava el tractat de Calcabellota que posava fi al conflicte suscitat a Trinàcria entre els angevins i els sicilians pel control del govern20.

  • 21 L. TUDELA, A. FERRER, La Dinastía de Mallorca-Rosellón (1276-1343), op. cit., p. 79; Pau CATEURA, “ (...)

30Tot just el rei mallorquí va prendre possessió de les Illes Balears, posà en marxa un programa de caire intern que tenia com a objectiu modernitzar les estructures econòmiques dels territoris que controlava, i dotar-los de suficients recursos financers21. Amb aquest programa, la Cort de Perpinyà també cercava una major autosuficiència i independència respecte a la Corona Catalanoaragonesa. Amb el nou segle, Jaume II de Mallorca era conscient que la supervivència del Regne de Mallorca com a estat només era possible si reduïa la seva dependència econòmica i política respecte a les nacions més poderoses de la zona.

  • 22 Charles-Emmanuel DUFOURCQ, L´Espagne Catalane et le Maghrib au XIIIe et XIVe siècles, Paris : Flamm (...)

31El rei mallorquí va promoure algunes iniciatives que propiciaren el malestar del sector terciari català i que forçaren la intervenció de Jaume II d’Aragó. Com a resultat de les intenses negociacions dutes a terme amb Abu-l-Baqa Halid, sultà de Bugia, el Regne de Mallorca va instaurar el primer consolat a dita localitat nord-africana22. Es pretenia potenciar i, a la mateixa vegada, defensar l’activitat comercial dels mallorquins al Magrib.

32Amb l’obertura d’un consolat a Bugia, el cònsol català, que fins aleshores era el representant en sòl estranger de tots els catalans, inclosos els mallorquins, deixava de defendre els ciutadans de la Cort de Perpinyà davant l’administració local. La decisió del sobirà mallorquí també tenia altres conseqüències negatives per a la Corona d’Aragó. Jaume II d’Aragó ja no podia percebre una part de les quantitats monetàries que els mallorquins abonaven a les duanes de Bugia i que li corresponia com a defensor dels interessos comercials del Regne de Mallorca. Al mateix temps, el comerç exterior català tindria més dificultats per controlar les activitats dels homes de negocis insulars a les ciutats nord-africanes. Amb l’establiment d’un cònsol mallorquí, la burgesia balear podria dur a terme aquelles operacions comercials que més la beneficiessin sense necessitat de retre comptes als representants catalans.

  • 23 El gener de 1305, Jaume II d’Aragó va enviar a Tunis a Pere Foces amb la missió de dificultar les n (...)
  • 24 P. CATEURA, El Regne de Mallorca ...en el segle XIV, op. cit., p. 15-16.

33Jaume II d’Aragó i la burgesia catalana tractaren de dissenyar una estratègia comuna per impedir la gradual implantació de consolats mallorquins. Ara bé, la solució no era fàcil. Jaume II de Mallorca havia impulsat aquesta iniciativa, però els governants magrebins havien donat l’autorització per a què es posés en funcionament. El sobirà català podria haver actuat contra els mallorquins, però les seves represàlies no impedirien que continuessin funcionant els consolats, mentre aquests governants ho consideressin oportú. Tampoc podia combatre els sultanats nord-africans sense posar en perill les activitats comercials dels seus súbdits. Jaume II d’Aragó va optar finalment per realitzar una ofensiva diplomàtica a cadascuna de les places en què els mallorquins estaven establint consolats23. Els resultats varen ser decebedors. Els dirigents magrebins no prohibiren els consolats, en part perquè els interessava que els mercaders illencs continuessin negociant a les seves places, atès el seu important volum comercial al Magrib oriental i a Ifriquiya. Als següents anys, la Cort de Perpinyà va seguir implantant consolats al nord d’Àfrica i altres indrets de la Mediterrània24.

  • 25 El conflicte de les lleudes ha estat analitzat principalment per A. RIERA, “La lezda de Colliure ba (...)

34En canvi, la Corona d’Aragó va imposar els seus criteris al Regne de Mallorca en la qüestió de la lleuda balear, en part perquè afectava molt més seriosament la seva economia25. L’any 1302, Jaume II de Mallorca establí un aranzel sobre aquelles mercaderies extrainsulars que gaudien d’una certa immunitat fiscal, i incrementà la tarifa duanera vigent que gravava els articles importats o exportats per aquells homes de negocis que no tenien la ciutadania mallorquina. La monarquia mallorquina volia recaptar importants quanties monetàries, aprofitant que els vaixells estrangers començaven a navegar regularment per la Mediterrània occidental després dels Vespres. Així, podia amortitzar en part les elevades despeses de la llarga contesa mediterrània, i pagar els costos que suposaven la reordenació i la repoblació de la part forana, impulsada des de 1300 mitjançant les Ordinacions. La reforma de la lleuda també tenia altres efectes particularment beneficiosos per als sectors primari i secundari balear: creava barreres duaneres que protegien els béns agrícoles i els articles manufacturats locals.

35La reforma de la lleuda balear va perjudicar principalment el comerç exterior català. Fins aleshores, la burgesia catalana havia gaudit d’exempcions aranzelàries a l’arxipèlag balear. La implantació de la nova lleuda limitava la seva preeminència econòmica a les Illes, des del moment en què l’equiparava fiscalment a altres comerços exteriors estrangers. Perdia els avantatges de poder oferir les mercaderies en aquest territori a preus més assequibles que altres sectors terciaris i d’importar aquells béns que els comerciants mallorquins compraven a diferents mercats en condicions més favorables. A més, la lleuda encariria els desplaçaments de les seves mercaderies a altres regions i a l’àrea de la Mediterrània oriental, precisament quan les embarcacions catalanes començaven a transitar regularment pel Tirrè. Després de la pau de Calcabellota, la Corona d’Aragó no trigaria en exercir la mediatització política sobre la cort siciliana. Als inicis del segle XIV, els catalans controlaven les principals escales marítimes que facilitaven la navegació entre ambdues conques de la Mediterrània mitjançant diverses fórmules polítiques i jurídiques, i la qüestió de la lleuda podia ser un obstacle seriós en el seu intent d’assegurar la seva situació financera i posició diplomàtica en el tauler internacional.

  • 26 L’any 1298, la Cort Capeta va tancar els graus de Montpeller, obligant a tots els catalans a dirigi (...)

36La burgesia catalana va voler resoldre ràpidament el problema de la lleuda balear, molt més urgent i important que el plantejat per Jaume II de Mallorca al port de Cotlliure, poc temps abans. A finals del s. XIII, la monarquia mallorquina ja havia efectuat algunes reformes fiscals a la lleuda de Cotlliure que havien provocat un cert malestar en el si del sector comercial català. La Corona Catalanoaragonesa havia protestat a Jaume II de Mallorca, però no havia pres cap represàlia en part perquè també devia solucionar el problema fiscal suscitat amb els capets en el Golf de Lleó26.

  • 27 AHM, LLR, 1, fols. 74r°-75r° (8 d’octubre de 1304); AHM, LLR, 1, fols. 82v°-83r° (21 de desembre de (...)
  • 28 A. RIERA, “Mallorca (1298-1311), un ejemplo de planificación económica en la época de plena expansi (...)

37La burgesia catalana era partidària d’un boicot comercial contra els mallorquins. Jaume II d’Aragó preferia inicialment esgotar totes les vies diplomàtiques, mentre tractava de resoldre altres qüestions importants, com el conflicte amb els castellans pel domini del Regne de Múrcia i l’enduriment de les exigències aranzelàries dels capets al Llenguadoc. Després de la negativa de Jaume II de Mallorca a canviar d’estratègia política, les principals ciutats catalanes, en especial Barcelona, passaren a l’acció. Per espai d’un any, els vaixells catalans bloquejaren el comerç insular amb constants atacs corsaris contra les embarcacions mallorquines, i impediren que els mercaders estrangers poguessin traslladar béns des del Principat a l’arxipèlag27. Aquest vet antibalear va resultar molt efectiu, malgrat que la Cort de Perpinyà hagués signat tractats d’amistat amb les Repúbliques italianes. L’agost de 1305, Jaume II de Mallorca va deixar en suspens la lleuda28. El monarca mallorquí no havia pogut actuar de forma independent, com desitjava. La Corona d’Aragó havia actuat novament contra el Regne de Mallorca quan les disposicions emeses pels seus governants eren incompatibles amb els seus interessos, i molt especialment els de la burgesia catalana.

  • 29 L'acció política i diplomàtica del rei Sanç en relació a la Corona d'Aragó i més concretament amb J (...)

38Després d’aquest fracàs, el Regne de Mallorca iniciaria un procés de normalització diplomàtica amb la Corona Catalanoaragonesa. Des de la segona meitat del 1305, es constata un canvi de política per part de la Cort de Perpinyà. La monarquia mallorquina va millorar la seva relació amb la catalana, només entrebancada per alguns moments de tensió a causa de la reforma de la lleuda balear, que no es resoldrien fins a la seva abrogació l’any 1308. Jaume II de Mallorca va efectuar un apropament al seu oncle, vista la impossibilitat de poder imposar els seus criteris fiscals a la Corona d’Aragó i una vegada impulsades les principals reformes estructurals que necessitava l’economia mallorquina. Aquesta estratègia, continuada a partir del 1311 pel rei Sanç, el seu fill i successor29, perseguia augmentar els intercanvis entre ambdós territoris, fer un front comú contra aquells enemics que tractessin de limitar els negocis dels seus ciutadans, i comptar amb la protecció d’un estat poderós com era la Corona Catalanoaragonesa a la Mediterrània; un estat que aconseguia reduccions i exempcions aranzelàries per a tots els catalans, i que podia facilitar a la burgesia mallorquina la penetració comercial en els mercats més importants. D’aquesta forma, el Regne de Mallorca tingué una certa estabilitat diplomàtica durant una dècada, el període més pròsper de la seva història.

Top of page

Bibliography

ALESSANDRO, Vicenzo (d’), Politica e società nella Sicilia aragonese, Naples : Ed. Manfredi, 1963.

BALARD, Michel, “Gênes et la Mer Noire”, Revue Historique, 270, 1983, p. 31-54.

BOFARULL, Manuel (de), Colección de Documentos Inéditos de la Corona de Aragón, 29-31, Barcelone: Imprenta del Archivo, 1866.

CARO, Georg, “Genova e la supremazia sul Mediterraneo (1257-1311)”, Atti della Società Ligure di Storia Patria, nuova serie, 14-15, 2 vols, Gênes : Societa Ligure di Storia Patria, 1975.

CATEURA, Pau, “Fiscalidad Real y Municipal en la Mallorca del siglo XIV”, Anuario de Estudios Medievales, 22, 1992, p. 443-462.

Id., El Regne de Mallorca en el segle XIV, vol. 9, Palma : Ed. El Tall, 2005.

DUFOURCQ, Charles-Emmanuel, L’Espagne Catalane et le Maghrib au XIIIe et XIVe siècles, Paris : Flammarion, 1966.

FERRER, Maria Teresa, “Catalans i genovesos durant el segle XIII: el declivi d’una amistat”, Anuario de Estudios Medievales, 26 (2), Barcelona : CSIC, 1996, p. 783-823.

Ead., “L’ocupació francesa de la Vall d’Aran el 1283 i la devolució de 1313 al Tractat de Poissy”, Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, 100, Barcelona, 2015.

FINKE, Heinrich, Acta Aragonensia, Quellen zur deutschen, italienischen, französischen, spanischen, zur Kirchen-und Kulturgeschichte aus der diplomatischen Korrespondenz Jaymes II (1291-1327), Berlin-Leipzig : Ed. Walter-Rothschild, 1908-1922, 3 vols.

HILLGARTH, Jocelyn, El problema d’un Imperi Mediterrani català (1229-1327), Palma : Ed. Moll, 1984.

HINOJOSA, José Ramón, Jaime II y el esplendor de la Corona de Aragón, Saint-Sebastien : Ed. Nerea, 2006.

LECOY de la MARCHE, Richard-Albert, Les relations politiques de la France avec le Royaume de Majorque, Paris : ed. Ernest Leroux, 1892, 2 vols.

MAIZ CHACON, Jordi, TUDELA, Lluís, Sanç I, el rei pragmàtic, Palma : Edicions Illa, 2016.

MARTÍNEZ, Jesús Ernesto, Jaime II: su vida familiar, Barcelona : CSIC, 1948 2 vols (text i documents)

Id., La tràgica història dels reis de Mallorca, Barcelone : Ed. Aedos, 1979.

Id., Els descendents de Pere el Gran. Alfons el Franc, Jaume II, Alfons el Benigne, Barcelona : Ed. Vicens Vives, 1954 (primera ed.) 1991, p. 59-163

MELONI, Giuseppe, Genova e Aragona all’epoca di Pietro il Cerimonioso, 3 vols, Padoue : CEDAM, 1971.

PISTARINO, Giuseppe, La Capitale del Mediterraneo: Genova nel Medioevo, Bodighera : Istituto Internazionale di Studi Liguri, 1993.

PLANAS, Antonio, “Reforma municipal y creación de una jurisdicció marítima en Mallorca por Jaime II de Aragón (1298)”, Reial Acadèmia Mallorquina d’Estudis Històrics, Genealògics i Heràldics, 20, 2010, p. 43-60.

RIERA I MELIS, Antoni, “Mallorca 1298-1311, un ejemplo de planificación económica en la época de plena expansión”, Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos, 5, Barcelona : Colegio Notarial de Barcelona, 1977, p. 199-245.

Id. “La lezda de Colliure bajo la administración mallorquina, I: la reforma de aranceles de finales del siglo XIII (1299?)”, Acta Histórica et Archaeologica Medievalia, 1, 1980, p. 91-125.

Id., “La lezda balear de 1302, un punto de fricción entre el Reino de Mallorca y las ciudades mercantiles catalanas a principios del siglo XIV”, Estudis i Documents dels Arxius de Protocols (9), Barcelona, 1981, p. 105-196.

Id., La Corona de Aragón y el Reino de Mallorca en el primer cuarto del siglo XIV: Repercusiones arancelarias de la autonomía balear (1298-1311), Barcelona : CSIC, 1986.

Id., “El Regne de Mallorca en el context internacional de la primera meitat del segle XIV”, Homenatge al Dr. Sáez, Barcelone : Universitat de Barcelona, 1989, p. 45-68.

RIERA, Antoni, FELIU, Gaspar, “Les activitats econòmiques”, Història de Barcelona, 3, Barcelone : Ed. Enciclopèdia Catalana, 1992.

Antoni RIERA, “El Mediterrani Occidental al darrer quart del segle XIII”, Anuario de Estudios Medievales, 26 (2), Barcelona, 1996, p. 729-782.

Id., “Del tractat d’Argelers al de Poissy. El Regne de Mallorca entre la Corona Catalanoaragonesa i França (1298-1313)”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 29, Barcelona, 2008, p. 299-325.

Steve RUNCIMAN, Vísperas Sicilianas. Una historia del mundo mediterráneo a finales del siglo XIII, Madrid : Ed. Alianza Universidad, 1979.

Vicente SALAVERT, “El Tratado de Anagni y la expansión mediterránea de la Corona de Aragón”, Estudios de la Edad Media de la Corona de Aragón, 5, Zaragoza, 1952, p. 209-360.

Alvaro SANTAMARIA, “Alba del Reino de Mallorca”, Història de Mallorca, 5, Palma : Gràfiques Miramar, 1975, p. 212-275.

Id., “Enfeudación de la Corona de Mallorca a la Corona de Aragón”, Atti XI Congresso di Storia della Corona d’Aragona, 4, Palerme : 1984, p. 187-211.

Olivetta SCHENA, “Il regno di Sardegna e Corsica”, Lo stato del Rinascimiento in Italia: 1350-1520, 1, Roma : Lazzarini e A. Gamberini (eds.), 2014, p. 53-68.

Francisco SEVILLANO, “Artesanía Textil de la lana mallorquina (siglos XIV y XV)”, Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, 32, 1970, p. 157-167.

TUDELA I VILLALONGA, Lluís, “La Corona de Aragón y el Reino de Granada en el siglo XV: análisis crítico a la obra de Roser Salicrú”, Revista d’Historia Medieval, 10, 1999, p. 291-300.

Id., “El regnat de Jaume II de Mallorca: reflexions sobre la política i el comerç”, Jaume II i les ordinacions de l’any 1300, Palma : Consell Insular de Mallorca, 2002, p. 79-96.

TUDELA, Lluís, FERRER, Antoni, La Dinastía de Mallorca-Rosellón (1276-1343), Palma: Ed. Rey Sol, 2006, vol. 7 (Col. El Mundo-El Dia de Baleares).

ZURITA, Jerónimo, Anales de la Corona de Aragón (ed. per A. Cañellas), Zaragoza : CSIC, 1967-1973, 8 vols.

Top of page

Appendix

Abreviatures utilitzades

AHM= Arxiu Històric de Mallorca

Codoin ACA= Col·lecció de Documents Inèdits de l’Arxiu General de la Corona

d’Aragó

LLR= Lletres Reials

Cod= Codi

Top of page

Notes

1 Un dels historiadors que millor ha analitzat la figura de Jaume II d’Aragó, especialment a les seves obres, és : Jesús Ernesto MARTINEZ, S. SOBREQUES y Enric BAGUE, Els descendents de Pere el Gran. Alfons el Franc, Jaume II, Alfons el Benigne, Barcelona: Ed. Vicens Vicens, 1954 (primera ed.), 1991, p. 59-163; i J. E. MARTINEZ, Jaime II: su vida familiar, Barcelona : CSIC, 1948, 2 vols (text i documents). També és convenient consultar l’obra de José Ramon HINOJOSA, Jaime II y el esplendor de la Corona de Aragón, Saint-Sébastien : Ed. Nerea, 2006; i Antonio PLANAS, “Reforma Municipal y creación de una jurisdicción marítima en Mallorca por Jaime II de Aragón (1298)”, Reial Acadèmia Mallorquina d’Estudis Històrics, Genealògics i Heràldics, 20, 2010, p. 43-47, que fa un bon resum de la trajectòria i relació de Jaume II d’Aragó amb Mallorca.

2 Lluís TUDELA I VILLALONGA, “La Corona de Aragón y el Reino de Granada en el Siglo XV: análisis crítico a la obra de Roser Salicrú”, Revista d’Historia Medieval, 10, 1999, p. 293-294.

3 Respecte a la seva estada a Sicília, vegeu Georg CARO, “Genova e la Supremazia sul Mediterraneo (1257-1311)”, Atti della Società Ligure di Storia Patria, nuova serie, 14-15, 2 vols, Gênes : Societa Ligure di Storia Patria, 1975, 2, p. 158-161; Vicenzo d´ALESSANDRO, Politica e società nella Sicilia aragonese, Naples : Ed. Manfredi, 1963, p. 26-27; Antoni RIERA I MELIS, “El Mediterrani Occidental al darrer quart del segle XIII”, Anuario de Estudios Medievales, 26 (2), Barcelona, 1996, p. 752-755.

4 El conflicte de les Vespres Sicilianes ha estat analitzat entre altres per Jocelyn HILLGARTH, El problema d’un Imperi Mediterrani Català (1229-1327), Palma : Ed. Moll, 1984, p. 69-74; Steve RUNCIMAN, Vísperas Sicilianas. Una historia del mundo mediterráneo a finales del siglo XIII, Madrid : Ed. Alianza Universidad, 1979; Vicente SALAVERT, “El tratado de Anagni y la expansión mediterránea de la Corona de Aragón”, Estudios de la Edad Media de la Corona de Aragón, Saragosse, 5, 1952, p. 209-360.

5 L. TUDELA, Antoni FERRER, La dinastía Mallorca-Rosellón (1276-1343), Palma: Ed. Rey Sol, 2006, vol. 7 (Col. El Mundo-El Dia de Baleares), p. 52-53.

6 L. TUDELA, “El regnat de Jaume II de Mallorca: reflexions sobre la política i el comerç exterior”, Jaume II i les ordinacions de l’any 1300, Palma: Consell Insular de Mallorca, 2002, p. 79-96.

7 El Tractat de Perpinyà era fonamental per a la Corona d’Aragó. Els sobirans catalans guanyaven un col·laborador molt valuós que podia proporcionar una part dels mitjans econòmics i militars necessaris per a les seves necessitats polítiques. A més, els permetia intervenir contra el Regne de Mallorca, si aquesta tractava de limitar la navegació dels seus vaixells. El tractat també permetia al comerç exterior català negociar d’una forma privilegiada a les Illes Balears i altres indrets. Respecte al Tractat de Perpinyà és convenient consultar Manuel de BOFARULL, Colección de Documentos Inéditos de la Corona de Aragón (CODOIN ACA), 29, Barcelona : Imprenta del Archivo, 1866, p. 119-124; A. RIERA, La Corona de Aragón y el Reino de Mallorca en el primer cuarto del siglo XIV. Repercusiones arancelarias de la autonomía Balear (1298-1311), Barcelona : CSIC, 1986, 1, p. 56-57; Álvaro SANTAMARÍA, “Enfeudación de la Corona de Mallorca a la Corona de Aragón”, Història de Mallorca, 5, Palma : Gràfiques Miramar, 1975, p. 187-211.

8 La majoria d’historiadors coincideix en què Jaume II i, posteriorment el seu germà, Frederic, no tractaren de limitar la presència dels mercaders d’altres estats. És indubtable que donaren un tracte privilegiat als catalans que venien a negociar als ports sículs, però també atorgaren franquícies a altres comerciants, com els genovesos. A aquest respecte, és convenient consultar, Vicenzo d´ALESSANDRO, Politica e società nella Sicilia aragonese, op. cit., p. 26-27; A. RIERA i Gaspar FELIU, “Les activitats econòmiques”, Història de Barcelona, 3, Barcelona : Ed. Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 199.

9 J. HILLGARTH, El problema d’un Imperi Mediterrani Català (1229-1327), op. cit., p. 113.

10 J. E. MARTÍNEZ, La tràgica història dels reis de Mallorca, Barcelona : Ed. Aedos, 1979, p. 105.

11 María Teresa FERRER, “Catalans i genovesos durant el segle XIII: el declivi d’una amistat”, Anuario de Estudios Medievales, 26 (2), Barcelona : CSIC, 1996, p. 808-809; Georg CARO, Genova e la supremazia sul Mediterraneo, op. cit., vol. 2, p. 165-166. Els genovesos plantejaren als francesos i angevins una sèrie d’exigències molt difícils d’acceptar. Pretenien eliminar la competència mercantil de la República de Pisa i assolir la primacia mercantil en aquelles àrees que envoltaven els territoris catalans, en cas que fossin impossibles els seus intercanvis a la Corona d’Aragó.

12 L’acte d’infeudació de Sardenya a Jaume II d’Aragó es concretaria el 5 d’abril de 1297 de conformitat amb el tractat d’Agnani i pel qual es va instituir el Regne de Còrsega i Sardenya. Olivetta SCHENA, “Il Regno di Sardegna e Corsica”, Lo stato del Rinascimiento in Italia: 1350-1520, 1, Roma : Lazzarini e A. Gamberini (eds.), 2014, p. 53.

13 Es pot analitzar el problema de la Vall d’Aran i la ocupació francesa in : M. T. FERRER, “L’ocupació francesa de la Vall d’Aran el 1283 i la devolució de 1313 al Tractat de Poissy”, Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, 100, 2015, p. 27-37; i A. RIERA, “Del tractat d’Argelers al de Poissy. El Regne de Mallorca entre la Corona Catalanoaragonesa i França (1298-1313)”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 29, 2008, p. 299-325.

14 Giuseppe MELONI, Genova e Aragona all’epoca di Pietro il Cerimonioso, vol. 1, Padoue : CEDAM, 1971, p. 9; J. HILLGARTH, El problema d’un Imperi Mediterrani Català (1229-1327), op. cit., p. 81.

15 O. SCHENA, “Il Regno di Sardegna e Corsica”, art. cit., p. 54.

16 A. RIERA, “El Mediterrani occidental al darrer quart del segle XIII”, art. cit., p. 779.

17 A. RIERA, “El Regne de Mallorca en el context internacional de la primera meitat del segle XIV”, Homenatge al Dr. Sáez, Barcelona : Universitat de Barcelona, 1989, p. 55.

18 Els dos monarques signaren tres documents a la localitat d’Argelers, un dels quals corresponia a la ratificació de l’acord de Perpinyà de 1279. Aquests documents apareixen publicats a Manuel de BOFARULL, Codoin ACA, 29, op. cit., p. 45-57 i 251-259, i comentats per R. A. LECOY, Les relations politiques de la France avec le Royaume de Majorque, Paris : ed. Ernest Leroux, 1892, vol. 1, doc. 27, p. 338-364.

19 Des de finals del segle XIII, els genovesos i venecians lluitaren per controlar els estrets bizantins, indrets d’accés al Mar Negre. Les ciutats tàrtares eren la via principal d’accés directe a la Xina i l’Índia. Després dels combats, la República de Venècia va quedar pràcticament exclosa dels mercats caucàsics, mentre que el Comú genovès va mantenir el monopoli a aquesta zona. Vegeu Giovanni PISTARINO, La Capitale del Mediterraneo: Genova nel Medioevo, Bodighera : Istituto Internazionale di Studi Liguri, 1993, p. 161-165; Michel BALARD, “Gênes et la Mer Noire”, Revue Historique, 270, 1983, p. 49.

20 Respecte al tractat de Calcabellota, consulteu G. CARO, Genova e la Supremazia sul Mediterraneo (1257-1311), op. cit., vol. 2, p. 288-289; Jerónimo ZURITA, Anales de la Corona de Aragón (ed. per A. Cañellas), Zaragoza : CSIC, 1967-1973, vol. 5 (56), p. 626-630.

21 L. TUDELA, A. FERRER, La Dinastía de Mallorca-Rosellón (1276-1343), op. cit., p. 79; Pau CATEURA, “Fiscalidad real y municipal en la Mallorca del siglo XIV”, Anuario de Estudios Medievales, 22, 1992, p. 444 - 445. Jaume II va impulsar el desenvolupament de la ramaderia ovina i una agricultura extensiva, l’establiment d’un sistema monetari propi, la compra de dominis senyorials, la creació d’una manufactura de qualitat, i l’establiment d’alguns imposts comercials.

22 Charles-Emmanuel DUFOURCQ, L´Espagne Catalane et le Maghrib au XIIIe et XIVe siècles, Paris : Flammarion, 1966, p. 420-423; A. RIERA, “Mallorca (1298-1311), un ejemplo de planificación económica en la época de plena expansión”, Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos, 5, Barcelona : Colegio Notarial de Barcelona, 1977, p. 241-242.

23 El gener de 1305, Jaume II d’Aragó va enviar a Tunis a Pere Foces amb la missió de dificultar les negociacions mallorquines per a l’establiment d’un consolat a Tunis, Á. SANTAMARÍA, “Alba del Reino de Mallorca”, art. cit., p. 238.

24 P. CATEURA, El Regne de Mallorca ...en el segle XIV, op. cit., p. 15-16.

25 El conflicte de les lleudes ha estat analitzat principalment per A. RIERA, “La lezda de Colliure bajo la administración mallorquina”. I: La reforma de aranceles de finales del siglo XIII (1299?)”, Acta Histórica et Archaeologica Medievalia, 1, 1980, p. 91-125; Id., “La lezda balear de 1302, un punto de fricción entre el Reino de Mallorca y las ciudades mercantiles catalanas a principios del siglo XIV”, Estudis i Documents dels Arxius de Protocols, 9, 1981, p. 105-196; Id., “Del tractat d’Argelers al de Poissy. El Regne de Mallorca entre la Corona Catalanoaragonesa i França (1298-1313)”, art. cit., p. 302-309.

26 L’any 1298, la Cort Capeta va tancar els graus de Montpeller, obligant a tots els catalans a dirigir-se al port d’Aigües Mortes per comprar els teixits flamencs i locals que arribaven a la ciutat llenguadociana. A més a més, va imposar una taxa d’un diner a l’entrada i a la sortida d’Aigües Mortes que encaria notablement el desplaçament dels vaixells catalans a aquesta localitat. Els catalans, davant la impossibilitat d’obtenir les teles a uns preus assequibles, començaren a desenvolupar una manufactura local de qualitat a principis del segle XIV; Heinrich FINKE, Acta Aragonensia, Quellen zur deutschen, italienischen, französischen, spanischen, zur Kirchen-und Kulturgeschichte aus der diplomatischen Korrespondenz Jaymes II (1291-1327), Berlin-Leipzig : Ed. Walter-Rothschild, 1908-1922, vol. 1, doc. 70, p. 155-160; A. RIERA, “Mallorca (1298-1311), un ejemplo de planificación económica en la época de plena expansión”, art. cit., p. 224-225; Francisco SEVILLANO, “Artesanía textil de la lana mallorquina (siglos XIV y XV)”, Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, 32, 1970, p. 158.

27 AHM, LLR, 1, fols. 74r°-75r° (8 d’octubre de 1304); AHM, LLR, 1, fols. 82v°-83r° (21 de desembre de 1304).

28 A. RIERA, “Mallorca (1298-1311), un ejemplo de planificación económica en la época de plena expansión”, art. cit., p. 222.

29 L'acció política i diplomàtica del rei Sanç en relació a la Corona d'Aragó i més concretament amb Jaume II d’Aragó es pot consultar a Jordi MAIZ CHACON, L. TUDELA, Sanç I el rei pragmàtic, op. cit., p. 21-36.

Top of page

References

Electronic reference

Lluís Tudela Villalonga, Jaume II d’Aragó i el regne de Mallorca: l’etapa de conflictivitat (1291-1305)e-Spania [Online], 28 | octobre 2017, Online since 01 October 2017, connection on 28 March 2024. URL: http://journals.openedition.org/e-spania/27059; DOI: https://doi.org/10.4000/e-spania.27059

Top of page

About the author

Lluís Tudela Villalonga

Doctor en Historia medieval, Profesor-Tutor del Centre Associat (CA) de la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED) de les Illes Balears

Top of page

Copyright

CC-BY-NC-ND-4.0

The text only may be used under licence CC BY-NC-ND 4.0. All other elements (illustrations, imported files) are “All rights reserved”, unless otherwise stated.

Top of page
Search OpenEdition Search

You will be redirected to OpenEdition Search