Navigation – Plan du site
Le Roussillon et les Baléares, une relation ancienne tri-millénaire
Des échanges et activités économiques

El regne de Mallorca, la corona d’Aragó i França al començament del segle XIV

The kingdom of Mallorca, the crown of Aragon and France at the beginning of the fourteenth century
Antoni Riera i Melis

Résumés

Vers la fin du XIIIe siècle, le royaume de Majorque a renforcé ses relations avec la Couronne d'Aragon, une fois qu'il a renoncé à ses prétentions sur les îles Baléares, par l'intermédiaire de l'accord d’Argelès. Ensemble, les deux états créés par Jacques I, politique anachronique du Conquérant envers sa propre succession, s'opposaient à l'avancée française vers les Pyrénées et les montagnes des Corbières; ils ont également résisté à l'hostilité de la Ligurie envers eux dans les deux bassins de la Méditerranée. L'alliance, cependant, a entraîné des coûts pour Jacques II de Majorque, qui n'a pas pu forcer les commerçants catalans au paiement du nouveau tarif des îles Baléares. Cela impliqua également des coûts pour son neveu homonyme en Aragon, qui a dû accepter la mise en place d'un système monétaire indépendant dans l'enclave des Baléares, ainsi que la prolifération des consulats majorquins au Maghreb. Parallèlement, les gouvernements de Barcelone et de Perpignan, par une pression diplomatique commune, ont obtenu des résultats substantiels dans leurs conflits respectifs avec la monarchie française ; en 1313, au Traité de Poissy, le trafic commercial dans le Golfe de Léon et la frontière pyrénéenne se sont normalisés, des mécanismes de compensation, effacés par les confiscations réciproques de biens, ont été établis et la Vallée d'Aran a été renvoyée et réintégrée dans Catalogne.

Haut de page

Notes de l’auteur

Aquest treball ha estat realitzat en el marc dels projectes d’investigació Els cereals als mercats dels Països de llengua catalana a l’edat mitjan: gestio dels intercanvis d’un aliment estratègic (PT2012-S01-RIERA) y Mercados alimenticios en la Edad Media: actores, mecanismos y dinámicas (HAR2012-31802).
Abreviatures utilitzades: ACA, Arxiu de la Corona d’Aragó; ACB, Arxiu Capitular de Barcelona; AHM, Arxiu Històric de Mallorca, AHCB, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; C, Cancelleria;
Codoin ACA, Colección de documentos ineditos del Archivo de la Corona de Aragón; cd, código; CRD, Cartes Reials i Diplomàtiques; CSIC, Consejo Superior de Investigaciones Científicas; LC, Llibre del Consell; LR, Lletres Reials; LV, Llibrer Vert; ms, manuscrito; reg, registre; r, recto; v, vuelto; vol., volumen.

Texte intégral

Introducció

  • 1 La Corona de Aragón y el Reino de Mallorca en el primer cuarto del siglo XIV. 1: Las repercusiones (...)
  • 2 Antoni RIERA i MELIS, “El estatuto arancelario de los mallorquines en la Corona de Aragón en el sig (...)

1Aquest article constitueix una nova aportació a l’estudi de les relacions polítiques i econòmiques del Regne de Mallorca amb els seus dos estats limítrofs, un retorn la temàtica de la meva tesis doctoral1, a una línia de recerca que sempre m’ha interessat, tot i que només li hagi dedicat una atenció força intermitent2, no sempre ben reflectida, tanmateix, en els títols de la meva producció bibliogràfica. L’objectiu, en aquesta ocasió, és analitzar el període comprès entre 1298 i 1313, des del tractat d’Argelers al de Poissy, quan es va produir la liquidació de les seqüeles de la guerra de les Vespres Sicilianes i es va instaurar un nova relació de forces a la conca occidental de la Mediterrània.

  • 3 Aquest capgirament diplomàtic ha generat una amplia bibliografia, entre la qual continuen sobresort (...)
  • 4 Les actes dels quals han estat publicades per Manuel BOFARULL Y DE SARTORIO a Codoin ACA, 29, Barce (...)
  • 5 Ja que el comte-rei va exigir prèviament a Jaume II de Mallorca, que acceptés públicament que no ad (...)
  • 6 Juan REGLÁ CAMPISTOL, Francia, la Corona de Aragón y la frontera pirenaica, Madrid: CSIC, 1, 1951, (...)

2El 1295, Jaume II, per a obtenir de la Santa Seu la investidura de Sardenya i el restabliment de l’antic traçat de la frontera septentrional de Catalunya, va haver de renunciar, en el tractat d’Anagni, al Regne de Sicília i al arxipèlag balear, ocupats durant la primera fase de la guerra del Vespro3. Mentre que l’evacuació de Trinàcria va ser gairebé immediata, la de les Illes Balears no es va efectuar fins tres anys més tard, el setembre de 1298, arran dels acords d’Argelers4. La transferència de domini de l’estratègic enclavament es va fer, a més, en unes condicions que hi preservaven la puixant presència comercial barcelonina i garantien la continuitat de l’expansionisme polític català per la Mediterrània5. La reintegració de la Vall d’Aran a Catalunya es revelaria, en canvi, força més complicada, ja que els negociadors gals i catalans no pogueren arribar a un acord, a Anagni, sobre l’adjudicació definitiva de l’enclavament. Bonifaci VIII hi va neutralitzar, tanmateix, el bloqueig mitjançat una solució de compromís: hom obriria una investigació sobre els drets adduïts per cada una de les dues parts sobre la vall, que seria administrada, mentre tant, en segrest pel rei de Mallorca6. El litigi per la capçalera del la Garona entrebancaria, durant gairebé vint anys, les relacions entre la Corona Catalanoaragonesa i França.

Les conseqüències internacionals del restabliment de la unitat territorial del Regne de Mallorca al 1298

  • 7 Per a una anàlisi més detallada tant d’aquesta articulada política econòmica, com dels seus costos (...)
  • 8 Que es tancaria, quatre dècades més tard, amb la reincorporació definitiva de les Illes Balears i d (...)

3El reialme sobirà que Jaume II de Mallorca havia rebut, el 1276, del seu pare, el Conqueridor, no era més que un conjunt de petits territoris dispersos, de gran valor estratègic i econòmic, mancat, emperò, d’unitat geogràfica i políticament molt vulnerable. La seva viabilitat com a estat independent exigia un programa de vertebració econòmica y social dels tres districtes territorials, la creació d’una comunitat d’interessos materials prou atractiva com per a involucrar els principals col.lectius illencs, rossellonesos i occitans. Segons els assessors de la cort de Perpinyà, hom havia de neutralitzar, mitjançant un creixement econòmic sostingut i espacialment equilibrat, la dispersió geogràfica i la disparitat d’afanys de les seves forces socials. La tensió generada, a escala de la Mediterrània Occidental, per la conquesta catalana de Sicília havia obligat a Jaume II de Mallorca a concedir, entre 1282 i 1298, una prioritat absoluta a la política exterior. La recuperació de la unitat territorial del regne i l’inici d’una etapa de distensió li van permetre, en canvi, endegar, durant la primera dècada del segle XIV, una sèrie de reformes llargament meditades, orientades a esperonar el creixement econòmic arreu del regne, a corregir els desequilibris que hi havien provocat quinze anys de manca de regulació, a protegir-hi de la concurrència externa els sectors claus, a incrementar els ingressos fiscals mitjançant un increment de la pressió aranzelària sobre el comerç exterior i a crear un sistema monetari propi 7. Aquesta tasca de govern va suscitar, tant als districtes insulars com continentals, un ampli consens entre la societat. Va ser aleshores que la monarquia i el poble, en estreta connexió, van forjar en realitat el Regne de Mallorca i van col.locar els fonaments de la seva curta trajectòria política8.

Les reformes de les lleudes de Cotlliure i Mallorca

  • 9 Per a aixugar uns dèficits pressupostaris creixents, com han demostrat G. Bigdwood i G. Romestan: G (...)
  • 10 Examinada amb detenció per A. RIERA i MELIS a “La lezda de Colliure bajo la Administración mallorqu (...)
  • 11 Ibid., p. 106.

4Aquesta política de transformació dels confins administratius en fronteres duaneres –rèplica a escala menor de la desenvolupada a la darreria del segle XIII per Felip IV al Llenguadoc9- es va iniciar, el 1299, amb la posada al dia de la lleuda de Cotlliure. La reforma10 va consistir tant en una revisió de les taxes que satisfeien al port del Vallespir els productes inclosos en els aranzels de 1252, a fi d’adaptar-les a l’evolució experimentada entretant pels seus respectius preus, com en una important ampliació del conjunt les mercaderies sotmeses a càrrega fiscal, per tal d’integrar-hi la moneda i una considerable gamma d’articles que els catalans començaven a exportar al Llenguadoc. Entre els productes introduïts als aranzels preponderaven els articles manufacturats pobres (els obratges de palma, espart i fusta , el cordam i l’eixàrcia, la terrissa, les moles de molí i el carbó), les matèries primeres (el ferro i el glast) i els aliments de primera necessitat (la sal)11.

  • 12 Ibid., p. 107.

5Les unitats fiscals, en els aranzels anteriors, eren la càrrega, el costal, la bala i el feix; les quals pagaven una tarifa única, independentment del seu pes o volum. En la nova redacció, després de fixar en 3 i 1,5 quintars de Cotlliure el pes legal de la càrrega i el costal, es va establir que, quan ultrapassessin les esmentades magnituds ponderals, la tarifa normal s’incrementaria amb un plus específic, la quantia del qual oscil.laria en funció de l’excedent de pes. D’acord amb aquest criteri, es va establir també un nombre màxim de peces per a les bales i els feixos, superat el qual, s’exigiria, ultra la tarifa ordinària, una taxa especial per cada unitat excedentària12.

6Del 1265 ençà, les embarcacions barcelonines, en el decurs dels seus trajectes a Llevant, només abonaven a Cotlliure el aranzels antics. A partir d’aquesta pràctica, es va arribar prest, per extensió, al costum que qualsevol vaixell provinent de la Mediterrània Oriental i que hagués efectuat escala a Gènova, Marsella o Aigües Mortes no pagava lleuda al Vallespir. El redactors dels nous aranzels van suprimir aquesta exenció fiscal, al.legant que no tenia cap suport legal.

  • 13 Per a l’abast de les pèrdues provocades al sud de les Corberes per la interfència del duaners gals (...)
  • 14 Antoni RIERA i MELIS i Gaspar FELIU, “Les activitats econòmiques a la baixa edat mitjana”, in: Jaum (...)
  • 15 A. RIERA i MELIS, La Corona de Aragón y el Reino de Mallorca ..., 1, p. 197-206.
  • 16 G. BIGWOOD, “La politique de la laine en France ...”, art. cit., p. 82-83; G. ROMESTAN, “La gabelle (...)

7La iniciativa del monarca balear va suscitar vives protestes entre els mercaders del Principat, especialment entre el barcelonesos, que la consideraren com una abrogació arbitrària i unilateral del seu estatut aranzelari al districtes pirinencs del Regne de Mallorca. La reforma de la lleuda, pel fet d’actuar sobre la principal via de proveïment de draps de qualitat incrementava les disfuncions provocades en el mercat interior i en el comerç exterior catalans per la disciplina de tràfic i les càrregues duaneres instaurades, a la darreria del segle XIII, per la Administració francesa en els accessos marítims a Montpeller13, el principal centre meridional de redistribució de teles flamenques. Ambdós enduriments aranzelaris van suscitar, tanmateix, en l’economia catalana alguns canvis positius: en la mesura que encarien les importacions tèxtils, facilitaven la renovació de la draperia urbana al Principat. Ben prest, els mercaders catalans van substituir una part creixent de les teles nòrdiques per draps crus occitans, força més assequibles, que feien tenyir i acabar a Barcelona14. Quant el conflicte obert per la reforma de la lleuda de Cotlliure no havia entrat encara en vies de solució, dues noves iniciatives duaneres el van relegar a un segon pla: la instauració, el 1302, d’un nou aranzel a les Illes Balears15 i l’establiment, tres anys després, d’un vet a l’exportació de draps semielaborats al Llenguadoc16.

  • 17 A. RIERA i MELIS, La Corona de Aragón y el Reino de Mallorca..., 1, p. 216-221.
  • 18 Ibid., p. 222-234.
  • 19 Ibid., p. 234-250.

8Els mercaders catalans concediren una atenció preferent a la nova lleuda de les Illes, que degradava considerablement el seu estatut fiscal en un enclavament mediterrani de gran valor estratègic. El fracàs dels intents de resoldre la controvèrsia per la via de la negociació diplomàtica va induir els consistoris de les ciutats mercantils de la Corona Catalanoaragonesa, coordinats pels de Barcelona i de València, a instaurar, durant la primavera del 1303, un boicot als ports de l’arxipèlag17 i els incità, l’any següent, a emprendre una guerra de cors contra les embarcacions mallorquines18. La manifesta inferioritat naval del Regne de Mallorca respecte a la “confederació” obligaria al monarca illenc a rebaixar gradualment els seus planteijos duaners i permetria als mercaders catalans recuperar de facto, l’agost de 1305, i de iure, el gener de 1308, les seves antigues exempcions aranzelàries a l’arxipèlag19.

El tancament de les exportacions d’articles tèxtils semielaborats en el Llenguadoc

  • 20 Jean COMBES, “Origine et passé d’Aigues-Mortes”, Revue d’Histoire Économique et Sociale, 1972, p. 3 (...)
  • 21 Georges JEHEL, Aigues-Mortes. Un port pour un roi. Les Capétiens et la Mediterranée, Roanne-Le Cote (...)

9Pròdig en conseqüències va ser també el veto d’exportació de draps blancs i crus instaurat, el 1305, al Llenguadoc. L’atansament del Regne de Mallorca a Corona Catalanoaragonesa, des de la pau d’Anagni, havia suscitat els recels de França, el seu aliat preferent durant la fase àlgida de la guerra del Vespro sicilià. Pel març de 1298, tres mesos abans de la signatura del tractat d’Argelers, l’Administració gal.la havia tancat a la navegació els graus de Vic i Cauquillús, els dos principals accessos marítims a Montpeller, aleshores un dels principals centres mediterranis de redistribució de draps flamencs. Els mercaders catalans i illencs que acudien a l’empori occità eren desviats sistemàticament pels duaners francesos cap a Aigües-Mortes, un port situat uns 50 quilòmetres a l’est i on es recaptava una lleuda20. La iniciativa dels agents de Felip IV obeïa també al projecte de crear una ruta que connectés Aigües-Mortes amb el gran eix comercial del Roine, per Nimes i Beuacaire, capaç de competir amb la via provençal que, amb un traçat quelcom més meridional, articulava Marsella, per Salon i Arles, amb el riu21. Per assolir aquest objectiu, s’havia de reduir al mínim el paper mercantil de Montpeller, que capturava una bona part del tràfic que, des de la Corona d’Aragó i el Regne de Mallorca, es dirigia cap el Baix Llenguadoc i les valls del Roina i el Saona.

  • 22 Durant l’estiu de 1301, Ramon de Cavenach i la companyia dels Alemany, narbonesos, venien draps de (...)

10L’enduriment de les exigències aranzelàries dels Capets al Baix Llenguadoc i els enfrontaments socials que coetàniament sacsejaven les ciutats draperes del Mar del Nord havien provocat, pel volts del 1300, una forta pujada dels preus tèxtils al sud de les Corberes, on les draperies locals, pel seu baix nivell de qualitat dels seus productes, no estaven encara en condicions de cobrir tots els segments de la demanda interior. La caiguda forçosa de les importacions de teles nòrdiques no sols havia obligat als col.lectius solvents d’ambdós vessants dels Pirineus Orientals a substituir-los, si més no en part, pels més assequibles draps occitans22, sinó que havia repercutit també favorablement sobre la manufactura tèxtil meridional, que havia accelerar el seu procés de depuració tècnica i d’articulació amb el gran comerç. Els mercaders catalans havien començat a associar-se amb menestrals per a constituir companyies draperes semblants a les existents aleshores a Itàlia. A partir d’aquestes inversions d’excedents de capital comercial en el sector llaner, van millorar els canals d’aprovisionament de matèries primeres, es va incentivar la immigració de mà d’obra qualificada de provinença ultrapirinenca i es construïren nous obradors, amplis i ben equipats. Entre 1302 i 1304, la draperia urbana va experimentar un avenç important als districtes continentals del Regne de Mallorca i arreu de Catalunya, tot començant per Perpinyà i Barcelona.

11El desenvolupament de la manufactura llanera es revelaria, emperò, un procés llarg i complex, llastat pels decalatges intersectorials. L’increment dels mitjans disponible va permetre als tintorers, bataners i paraires depurar, en el decurs de pocs anys, el seu treball fins a assolir uns nivell equiparables, del 1304 ençà, als dels seus homòlegs occitans. Els teixidors, que arrencaven d’un estadi tècnic inferior, necessitarien, en canvi, un període d’adaptació més llarg per dotar a les seves teles d’una qualitat semblant a la de les ultrapirinenques.

  • 23 Heinrich FINKE, Acta Aragonensia, Quellen zur Deutschen, italienischen, französischen, span…, zur K (...)
  • 24 Id., Acta Aragonensia ..., p. 157; J. REGNÉ, “L’importation des chevaux d’Espagne à Narbonne au deb (...)
  • 25 Miquel CRUSAFONT, A. M. BALAGUER, “Fluxos monetaris a través dels Pirineus” , in: J.-M. MINOVEZ & P (...)
  • 26 Pere de Limós, Pere Canavach i Bernat Ras, el 24 de febrer de 1302, van obtenir de Jaume II un salc (...)

12Els mercaders rossellonesos i catalans havien sabut explotar, tanmateix, l’inarmònic desenvolupament de les seves respectives draperies locals per a contrarestar l’escalada de preus experimentada pels articles tèxtils nòrdics. Havien substituït una bona part de les teles francoflamenques per draps crus, fabricats a Narbona o Carcassona, el tenyit i l’acabat dels quals encarregaven a menestrals de Perpinyà o de Barcelona. Amb aquesta opció, havien aconseguit reduir substancialment el cost inicial de les importacions tèxtils sense que la qualitat final experimentés una caiguda sensible, ja que “els adops de draps que.s fan en les terres dels dits senyors reis [són] melor que [els] de les altres terres”23. Mentre que les compres efectuades, durant els primers anys del segle XIV, pels comerciants d’ambdós vessants dels Pirineus Occidentals en les places occitanes consistien bàsicament en articles tèxtils semielaborats i llana, les seves vendes comprenien una amplia gamma de productes, entre els quals sobresortien els cavalls, els cuirs, les matèries primeres per a la manufactura tèxtil (grana, alum i cotó), els comestibles (cereals, oli, grasses animals, formatge, fruits secs, i carn i peix salats), els materials per a la construcció naval (estopa, pega, quitrà, fusta i cordam) i uns pocs productes manufacturats (moles de molí, cera i paper)24. El gros d’aquestes articles procedien del mercat interior, només unes poques, com l’alum o el cotó, havien estan importades prèviament. Matèries primeres a canvi de productes manufacturats, mercaderies pobres -exceptuats els cavall i la grana- per articles manufacturats de bona qualitat. Si la relació dels intercanvis era palesament favorable a França, el protagonisme comercial estava més repartit, ja que, en l’explotació dels circuits, els mercaders i els transportistes catalans, rossellonesos i balears rivalitzaven amb els comerciants occitans. Una bona part d’aquests intercanvis es devien saldar en moneda melgoresa, que gaudia aleshores de curs legal al Llenguadoc i de gran aceptació entre els mercaders rossellonesos i catalans, per ser lleugerament més forta que la barcelonina25. La concurrència induïa a alguns homes de negocis narbonesos a sol.licitar del comte-rei, abans de penetrar a Catalunya, el corresponent guiatge26 i generava alhora confiscacions recíproques de mercaderies, als comerciants que no s’havien proveït de salconduit.

  • 27 Célestin PORT, Histoire du commerce maritime de Narbonne, Paris: Durand-Dumoulin, 1854, p. 136.
  • 28 El 1272 i el 1296, per Jaume I i Jaume II, respectivament: C. PORT, Histoire de Narbonne..., p. 140 (...)
  • 29 El 1246 (C. PORT, Histoire de Narbonne..., p. 137-138), el 1253 (ibid., p. 138, n. 1), el 1279 (A. (...)
  • 30 C. PORT, Histoire de Narbonne ..., p. 143.

13Les marques, que afectaven a tots el connacionals del agressor, dimanaren, en bona part, d’un únic i vell contenciós, de la reclamació dels ciutadans de Tortosa que se’ls apliqués, al estuari de l’Aude, els privilegis de què gaudien el narbonesos al delta de l’Ebre. Ramon Berenguer IV, el 1148, havia concedit als ciutadans de Narbona, per la seva decidida aportació en la conquesta, un alfòndec a Tortosa, l’exempció de tota mena de lleudes i peatges, i el dret de lliure ingrés i sortida27. Els mercaders locals no havien obtingut, en canvi, una reducció aranzelària recíproca a la plaça occitana, on es recaptava una lleuda sobre tots els vaixells que passaven per la seva ribera, sempre que el seu tonatge els permetés refugiar-se, en cas de temporal o d’atac, a l’estuari de l’Aude. Aquesta dissimetria d’estatuts fiscals havia entrebancat les relacions comercials entre les dues places al llarg del segle XIII, com ho palesen tant les reiterades confirmacions de privilegis als narbonesos per part dels comtes-reis28, com les recíproques confiscacions de mercaderies29. Per tal de posar fi a l’escalada de represàlies, les autoritats de Narbona, a la darreria de 1303, va proposar al consell de Tortosa consensuar una solució. De les negociacions en va sorgir un acord, que concedia als tortosins un termini, fins a la pròxima quaresma, per a buscar i presentar els testimonis documentals en què es fonamentava la seva pretesa immunitat aranzelària a Narbona; mentre tant, no pagarien cap mena de lleuda a l’estuari de l’Aude, però els seus carregaments, amb les corresponents càrregues fiscals, serien anotats en un registre específic, per tal de poder ser satisfets en el cas que la sentència no confirmés les seves aspiracions30..

  • 31 Conduïda per Guerau de Canals, que va capturada, en aigües de Torroella, el 24 de juny d’un any no (...)
  • 32 El de Bernat i Pere Des Coll, que fou interceptat, a mitjan abril de 1301, per un lleny provençal, (...)
  • 33 ACB, Notarials, Bernat de Vilarúbia, manual juny-octubre de 1301, fols. 43 v°-44 r°, 87 v°-88 v° i (...)
  • 34 ACB, Notarials, Bernat de Vilarúbia, manual de 1305, fols. 132 r°-132 v°.

14Si la documentació oficial reflecteix robatoris i marques, la notarial palesa que, en els repetits períodes de distensió, reapareixia ràpidament la cooperació. Pels volts de 1300, comerciants i mercaderies narbonesos viatjaven en una barca barcelonina31, entre la capital catalana i l’estuari de l’Aude, i en un lleny balear32, de Cotlliure a Mallorca. La companyia dels Alemany i Ramon de Cavenac, de Narbona, venien draps, durant l’estiu de 1301, directament a un sastre, un jueu i una vídua barcelonins33. Durant la primavera de 1305, el comte Ermengol X d’Urgell adquiria, per mitjà de Pere Messeguer, draper barceloní, teixits a un mercader narbonès, per valor de 5.000 sous, a la capital catalana34

  • 35 Claude DEVIC, Joseph VAISSETTE, Histoire Générale du Languedoc, Tolosa del Llenguadoc: Privat, 9, 1 (...)

15Les exportacions creixents de teles semielaborades incidien positivament en l’activitat dels pentinadors, filadores i teixidors de les places occitanes, però hi lesionaven els interessos del tenyidors i dels paraires, que contemplaven –impotents- com una part de la producció tèxtil local no passava pels seus obradors, ja que era tenyida i acabada al sud de les Corberes. Els gran perjudicats per la incidència d’aquest factor extern eren, per altra part, els menestrals més ben organitzat corporativament, circumstància que explica que, al febrer de 1305, obtinguessin de Felip IV, a canvi del pagament d’una taxa sobre els teixits fabricats al Llenguadoc, un vet a l’exportació de llana, ramat oví, teles semielaborades i draps blancs35.

16El tancament de les exportacions de draps crus al Midi restringia, doncs, l’accés dels mercaders estrangers als teixits acabats, assegurava als menestrals occitans tots els guanys parcials generats per la fabricació de draps, i proporcionava al sobirà una nova i important font d’ingressos. El decret significava, doncs, una presa de posició per part dels paraires i tenyidors occitans davant la concurrència de la naixent draperia catalana, tenia un marcat caràcter proteccionista.

  • 36 El document editat per H. FINKE, Acta Aragonensia..., 3, p.155-162 ha estat analitzat per G. ROMEST (...)

17Les mesures promulgades per Felip IV va ser aplicades, en les senescalies occitanes, amb un rigor extrem. Per fer front a la disfuncions que la iniciativa capeta generava en els mercats tèxtils rossellonès i català, un conjunt de mercaders redactaren, a final de 1305 o començament de 1306, un memoràndum per a Jaume II d’Aragó i el seu homònim balear36. Els autors proposaven el tancament de les fronteres de la Corona Catalanoaragonesa i del Regne de Mallorca als teixits francesos i l’adopció d’una decidida política de foment i estímul de la manufactura llanera. Els dos destinataris i els seus respectius assessors, després d’analitzar detingudament el contingut de l’esmentat informe, van aplicar en els respectius territoris tots els suggeriments relatius a la potenciació de la draperia; no es van atrevir, en canvi, a tancar les fronteres als draps francesos, que continuaren circulant lliurement al sud de les Corberes.

  • 37 A. RIERA i MELIS, La Corona de Aragón y el Reino de Mallorca..., 1, p 144-145.
  • 38 Ibid., p. 145.
  • 39 Editades per Manuel RIU, “Aportación a la organización gremial de la industria textil catalana en e (...)
  • 40 Per a una visió més detallada d’aquest procés de desvetllament de la draperia urbana Perpinyà i a B (...)

18Jaume II de Mallorca, entre 1306 i 1311, va impulsar la producció de llana en el Rosselló i la Cerdanya, va autoritzar-hi l’aprofitament intensiu de les pastures reials i va adoptar mesures favorables per al pastors37. Coetàniament, a Perpinyà, els sobreposats de la corporació dels paraires i els tintorers van reglamentar el tenyit dels draps 38. A Catalunya i Aragó es degueren adoptar també mesures d’estímul a la producció de fibra. El consistori i les autoritats corporatives, a Barcelona, mancomunaren així mateix esforços a fi d’elevar la qualitat dels draps locals. Pel gener de 1308, s’hi van redactar les primeres ordenances tècniques per als teixidors39. Els vint-i-nou articles dimanaven d’un únic afany: incrementar la finor de la producció local, mitjançant l’eradicació del frau, l’ensinistrament de la mà d’obra i la modernització de l’equipament en cada una de les fases del procés productiu. El model elegit tant als districtes continentals del Regne de Mallorca com al Principat no van ser, emperò, els luxosos draps flamencs, sinó els occitans, de bona qualitat intermèdia40.

L’establiment dels primers consolats mallorquins a ultramar

  • 41 AHCB, LV, I, fol. 228 r.; ed. Carme Batlle a Antonio de CAPMANY, Memorias históricas sobre la marin (...)
  • 42 AHCB, LV, 1, fol. 229 r°; ed. ibid., p. 39.

19Les seqüeles del restabliment de la unitat territorial del Regne de Mallorca, el 1298, no van ser, en el pla internacional, només de natura duanera, aranzelària, atèneyren també l’àmbit de la representació exterior. Fins aleshores, la defensa dels interessos comercials i la resolució dels litigis professionals dels ciutadans de la “confederació” i del regne balear a l’estranger havien estat competència exclusiva dels cònsols de catalans, que inicialment eren elegits pels mercaders residents a la plaça. Jaume I, el 1266, concedí al consell de Barcelona el dret de designar els delegats reials per als emporis de Llevant41, competència que, dos anys després, estenia als ports bizantins i d’arreu d’ultramar42. El sobirà, no obstant aquestes concessions, es va reservar el nomenament dels cònsols de Tunis i de Bugia. La designació dels agents diplomàtics i el control de la seva gestió interessaven, doncs, tant al sobirà com al poderós consell de Barcelona. Un cop recuperades les Illes Balears, Jaume II de Mallorca va considerar, tanmateix, que havia arribat el moment d’endegar un dels seus antics propòsits: crear una Xarxa de consolats propis a d’ultramar. El projecte, pel fet de no haver estat previst als acords de Perpinyà i d’Argelers, que regulaven les relacions entre la Corona Catalanoaragonesa i el Regne de Mallorca, era lícit, ja que tot allò que no es explícitament prohibit és permès, legal. Per al monarca balear, cada instauració d’un representant propi a un mercat exterior, a més de significar un reconeixement internacional de la segregació del Regne de Mallorca de la Corona Catalanaoaragonesa, en refermava el control judicial i mercantil sobre els súbdits al exterior, hi agilitzava la defensa de llurs interessos, tot equiparant-los jurídicament als ciutadans de la “confederació” i de les repúbliques italianes, li permetia un càlcul força precís dels drets duaners que havien pagat en cada plaça i en facilitava la recuperació d’una part. La sol.licitud de l’obertura d’un consolat de mallorquins desencadenava sistemàticament, emperò, sengles rèpliques dels dos principals perjudicats: el consell de Barcelona denunciava la iniciativa davant el monarca aragonès, el qual feia saber tot seguit a l’executiu corresponent que el rei de Mallorca administrava el regne en qualitat de vassall seu, no pas amb plena sobirania, i que els seus súbdits, a ultramar, havien de continuar, doncs, sotmesos a la jurisdicció dels cònsols de catalans. El resultat depenia de la relació de força vigent en cada plaça, del balanç dels guanys i de les pèrdues que per al govern local significaven la cooperació diplomàtica i el poder coercitiu de la Corona Catalalnoaragonesa i del Regne de Mallorca, respectivament.

  • 43 ACA, C, reg. 115, fol. 390 v°.
  • 44 Charles-Emmanuel DUFOURCQ, L’Espagne Catalane et le Maghreb aux XIIIeet XIVesiècles, Paris: PUF, 19 (...)

20La secessió consular es va iniciar per Bugia, una de les poques places del Magrib on l’activitat comercial del mallorquins superava la dels catalans. Un primer intent d’instal.lar-hi un representant va ser avortada, l’abril de 1300, per una severa advertència de Jaume II d’Aragó al sultà43. Dos any després, el monarca balear, combinant amb seny la persuasió diplomàtica amb les mesures de força, aconseguia, tanmateix, d’Abu-l-Baqa Halid un tractat equiparable al que el sobirà aragonès havia obtingut, l’any anterior, de Tunis. El sultà es comprometia a reparar els danys soferts pels mallorquins en els seus territoris -avaluats en 2.000 dinars d’or- mitjançant el retorn a la Corona de Mallorca d’una part dels drets duaners satisfets pel seu súbdits; els quals, a més, podrien exportar a Bugia, lliure d’impostos, alguns productes balears, tot començant per l’oli, i disposarien d’alfòndecs a la capital i en altres ports del sultanat, regits per un cònsol44. Sembla que la duració prevista del tractat fou de cinc anys, en tot cas, encara estava en vigor el maig del 1307.

  • 45 AHM, LR, I, fol. 20 r°; ed. A. RIERA i MELIS, La Corona de Aragón y el Reino de Mallorca..., 1, p.  (...)
  • 46 AHM, LR, fol. 21 r°; cit. Ch.-E. DUFOURCQ, L’Espagne Catalane et le Maghreb..., p. 421, n. 11.
  • 47 Ch.-E. DUFOURCQ, L’Espagne Catalane et le Maghreb..., p. 421-422.
  • 48 AHM, LR, 2, fol. 115 r°.

21El 12 de novembre de 1302, el governador de Mallorca, en nom del rei i d’acord amb el consell de la capital, va anomenar al mercader local Benet Blancall cònsol dels mallorquins a Bugia45, on ja hi residia un notari illenc, per a redactar els contractes del seus conciutadans46. El tractat de Bugia va estrènyer les relacions entre aquest sultanat i el Regne de Mallorca. La duana bugiota, des de la seva signatura, reintegrava al representant del monarca balear el 25% dels drets que havia recaptat als seus súbdits. Els duaners de Tunis retornaven, aleshores, als agents de Jaume II d’Aragó el 50% de les taxes que els havien pagat els mercaders catalans47. El restabliment de la pau entre els governs de Barcelona i Perpinyà va esperonar la convergència de comerciants balears i catalans als mercats del Magrib, tot generant-hi, una àmplia gamma de situacions, que anaven des de l’associació a curt o mitjà termini fins al robatori: el lloctinent reial a Mallorca, a començament del 1306, embargava bens de Berenguer de Cases, pels danys que havia inferit, a Berberia, a Pere Esteve, barceloní, i a alguns mercaders illencs48. La ràpida intervenció de les autoritats mallorquines palesa un afany per evitar que els incidents puntuals contribuïssin a degradar les relacions a nivell d’estats.

  • 49 F. SEVILLANO, “Mercaderes i navegantes mallorquines (siglos XIII-XV)”, in: Josep Mascaró PASARIUS ( (...)

22El segon i el tercer nodes de la Xarxa consular corresponen a Gènova i a Pisa, dues àrees on l’activitat econòmica desenvolupada pels mercaders balears també superava, aleshores, la dels catalans. El funcionament de segles consolats de mallorquins49 està documentada el 1303. La posició perifèrica que ocupaven els ports de Liguria i Toscana en el sistema de les rutes navals bastit pels catalans i les seqüeles que la infeudació de Sardenya havien provocat en les ja tibants relacions de la “confederació” amb les dues repúbliques italianes reduïren, tanmateix, l’impacte econòmic de la iniciativa de la cort de Perpinyà i n’impediren la neutralització, mitjançant un decidida ofensiva diplomàtica, per part de Jaume II d’Aragó.

El restabliment asincrònic de la cooperació econòmica i política entre els tres estats

23L’abrogació de la reforma de la lleuda de les Illes i la hostilitat creixent tant amb França, per la ingerència en els accessos marítims a Montpeller i la disputa de la vall d’Aran, com amb Gènova, arran de la infeudació de Sardenya i les campanyes dels almogàvers a l’Imperi Bizantí, van afavorir l’acostament entre la Corona d’Aragó i la Corona de Mallorca, tan a nivell polític com econòmic. Aquesta atmosfera de cooperació fou sacsejada sovint, emperò, per alguns incidents, generats per la concurrència comercial i política al Magrib i al Baix Guadalquivir, i per modificacions dels respectius sistemes fiscals. Per tal que la documentació diplomàtica reflecteix amb força més detall les divergències que no pas les enteses, de la ràpida anàlisi dels litigis i de les seves conseqüències no s’han ha de deduir que el tret general de les relacions fos la tibantor. Les divergències, encara que nombroses, foren transitòries i d’abast limitat, i mai impediren la col.laboració a nivell d’estats davant els enemics comuns, França i Gènova, ni entre els mercaders catalans i mallorquins a la franja mediterrània ibèrica i a ultramar. L’instint comercial dels catalans i dels mallorquins, en les èpoques conflictives, incitava els respectius poders públics a arribar a acords, per tal que el tràfic no es col.lapsés; el comerç guiava la política, el negoci precedia la diplomàcia.

La concurrència comercial dels mallorquins i els catalans al Magrib

  • 50 Ch.-E. DUFOURCQ, L’Espagne Catalane et le Maghreb..., p. 446-447.
  • 51 Ibid., p. 442 i 447.

24Al 1308, les relacions entre el Regne de Mallorca i els sultanats de Tunis i Bugia, després de sis anys d’entesa i cooperació, experimentaren una ràpida degradació. Les causes, no ben reflectides en les fonts documentals disponibles, podrien consistir en la negativa del reintegrament per part del sultà Abu Asida al monarca balear d’una part dels impostos comercials satisfets pels seus súbdits a Tunis i en alguns atacs pirates soferts per mercaders mallorquins en aigües bugiotes50. Jaume II de Mallorca, en contra del parer dels mercaders balears, va prohibir el comerç entre l’arxipèlag i els sultanats hàfsides, va retirar el seu agent diplomàtic de Bugia i va enviar una esquadra a practicar per les costes d’Ifriqiya. Mentre el replegament forçós dels mercaders i del cònsol illencs afavoria la penetració dels concurrents catalans al Magrib Oriental, l’inici de les hostilitats va agilitzar les negociacions de sengles acords de pau i comerç entre la Corona Catalanoaragonesa Tunis i Bugia, signats l’agost del 1308 i el maig de 1309, respectivament51. Amb motiu d’aquest vet comercial, les autoritats balears van retenir carregament de mercaders valencians en trànsit cap els ports hàfsides, i l’esquadra corsària va capturar embarcacions catalanes en els mars d’Ifriqiya, iniciatives que provocaren la confiscació immediata de mercaderies i de vaixells mallorquins als ports de la “confederació”.

  • 52 Ibid., p. 499.
  • 53 Estanislau de Kostka AGUILÓ, “Tractat de pau entre el rey de Mallorca don Sanxo i el de Bugia Boyah (...)
  • 54 Fins a un total de 15.000 dobles d’or anuals.
  • 55 AHM, LR, 2, fol. 169 r°.
  • 56 R. BRUNSCHVIG, La Berbérie Orientale..., 1, p. 35; M. DURLIAT, L’Art en el Regne de Mallorca..., p. (...)
  • 57 Ch.- E. DUFOURCQ, L’Espagne Catalane et le Maghreb..., p. 502.

25A la primavera de 1310, les mesures de força adoptades per Jaume II de Mallorca començaren a produir resultats diplomàtics, Abu-l-Baqa acceptà analitzar les qüestions pendents. Pel juliol, després d’un intercanvi d’ambaixades, es restablia la pau52; les negociacions es prolongarien, tanmateix, fins a la tardor de 1312, quan es signaria un nou tractat53. Les clàusules fonamentals de l’acord consistien en la llibertat recíproca de comerç, l’intercanvi de captius, la devolució dels bens confiscats, el restabliment del cònsol dels mallorquins a Bugia i la instauració d’un altre, per a Djidjelli, Alcoll i Constantina, i el reintegrament al monarca balear de la meitat dels drets de duanes satisfets pels seus súbdits en aquelles quatre places54. El cors mallorquí, aleshores, ja havia canviat d’escenari, s’havia traslladat a les costes del sultanat abdalualida de Tremissèn55. La canalització per la via diplomàtica de les divergències pendents també va donar resultat a Tunis, on Gregori Salembé, en nom del rei de Mallorca, va signar, el 28 de gener del 1313, un tractat de pau amb el sultà Ibn al-Lihyani56, en què es reconeixia als mercaders balears i rossellonesos el dret de disposar de cònsol i d’alfòndecs propis a Tunis i a Bona. Les altres clàusules eren les acostumades en aquesta mena d’acords. Tot i que no havia estat estipulat al text del tractat, Abu-Bakr, successor de Ibn al-Lihyani, es va comprometre, uns mesos després, a retornar a Sanç de Mallorca la meitat dels dret de duana satisfets pels seus súbdits en el sultanat, fins a un total de 1.500 dinars d’or anuals57.

  • 58 ACA, C, reg. 240/1, fol. 85 r°.
  • 59 A. ALARCÓN, R. GARCÍA de LINARES, Los documentos árabes diplomáticos del Archivo de la Corona de Ar (...)
  • 60 AHCB, LC, 2, fols. 66 v°-67 r°.
  • 61 Ibid.
  • 62 ACA, C, reg. 24, fols. 116 r°-117 r°. , i reg. 337, fols. 199 r°-200 r°; Ch.-E. DUFOURCQ, L’Espagne (...)
  • 63 Ch.- E. DUFOURCQ, L’Espagne Catalane et le Maghreb..., p. 502.

26La recuperació del protagonisme dels homes de negocis balears a Ifriqiya i l’entrada en funcionament dels quatre consolat exclusius van ser contemplats amb alarma tant pels comerciants catalans com per Jaume II d’Aragó, que, el 25 de setembre de 1312, ja havia declarat trancades les treves fins aleshores vigents amb els sultanats de Marroc, Tremissèn, Bugia i Tunis, i havia autoritzat l’armament d’embarcacions, a Catalunya, per practicar el cors arreu del Magrib58, tot i el perill que aquesta mena d’iniciatives significava per al comerç exterior de la pròpia “confederació”. El capgirament del to de les relacions van provocar una protesta d’Ibn al-Lihyani, que, a la darreria de gener del 1313, recordava al comte-rei que la Corona d’Aragó i Tunis estaven vinculats per un tractat de pau, la vigència del qual encara no havia acabat59. Durant l’estiu de 1313, Guillem Bou, valencià, i Pere Perelló, mallorquí, al front de sengles llenys armats interceptaren, aprofitant l’esmentada llicència, el lleny de Pere Gavarra, barceloní, i Pere Menart, mallorquí, en aigües de Tripoli, amb el pretext que s’hi dirigia amb un carregament de fusta per a la construcció naval, i el desviaren cap a València, on vengueren el vaixell i el carregament60. Els damnificats denunciaren les pèrdues davant el consell de Barcelona, tot al.legant que el destí previst per la fusta era Malta, no pas Tripoli. El consistori, després d’examinar-ne les proves, va acceptar la denúncia i la va elevar, el 23 de novembre, al sobirà61. La ruptura de relacions de la Corona Catalanoaganesa amb els sultanats berbers, si més no amb Tunis, seria, emperò, curta, ja que, pel febrer de 1314, hom signaria un nou tractat de pau62, que garantia a Jaume II la recuperació d’un part dels drets de duaners satisfet pels seus súbdits directes en el sultanat, fins a un import de 1.000 dinars d’or anuals63.

La marca antimallorquina de Pere Borrell

  • 64 Els esmentats fructus devien consistir en figues i panses, dues mercaderies que, durant la baixa ed (...)
  • 65 AHM, LR, 3, fols. 10 v°-11 r°

27Tot i que un seguiment curós per part dels dos monarques va permetre, entre 1308 i 1316, una solució ràpida dels incidents provocants per la concurrència política i comercial a Ifriqiya, en alguns casos no es va poder evitar l’escalada. Durant l’estiu de 1309, poc mesos després de la signatura del tractat de pau entre la Corona d’Aragó i el sultanat de Bugia, una esquadra corsaria mallorquina va interceptar, a l’entrada del port d’Alcoll, el lleny de Pere Borrell, provinent d’Alacant, i el va desviar cap a la capital balear, on va ser retingut per espai de quatre mesos, durant els quals el carregament de fruita64 que transportava es feu mal bé65. El damnificat va avaluar els danys en 700 lliures barcelonines.

  • 66 Ibid..
  • 67 ACA, CRD, Jaume II, n. 5.517
  • 68 Ibid.
  • 69 Transferències de diners entre dipòsits bancaris.
  • 70 ACA, C, reg. 243, fols. 190 r°-191 r°.
  • 71 ACA, C, reg. 243, fol. 203 v°.
  • 72 ACA, C, reg. 243, fols 262 v.-263 r°.
  • 73 Sanç de Mallorca l’havia utilitzat, al 1313, contra un mercader i una embarcació lígurs que, malgra (...)
  • 74 ACA, C, reg. 243, fols 263 r° i 268 r°.

28Pel gener de 1312, Jaume II va reclamar al monarca balear el pagament de la indemnització a Pere Borrell66. Passats un mesos, davant la morositat de la Administració mallorquina, va concedir, amb l’acord del consell reial, una llicència de marca al damnificat. Les confiscacions de què eren víctimes el seus súbdits arreu de Catalunya van induir a Sanç de Mallorca a resoldre el contenciós: a començament de setembre de 1316, ordenava que es rescabalés al barceloní per les pèrdues sofertes67. La quantitat entregada no degué ser, emperò, la demanada, ja que el 9 d’octubre el monarca balear comunicava a Jaume II que estava disposat a revisar la indemnització pagada, a canvi del cessament de les incautacions de bens als seus súbdits68. El comte-rei, poques setmanes després, adoptava una triple decisió: sometre la disputa a la consideració de dos experts en dret, substituir transitòriament les confiscacions efectives de mercaderies per dites69 dels seus respectius propietaris en banques locals d’una quantia idèntica al seu valor i suspendre la subhasta dels bens embargats70. Els dos perits, Bertran de Seva, jurista barceloní, i Berenguer d’Argilaguer, ardiaca de las valls d’Andorra, iniciaren l’examen de la documentació aportada tant per Pere Borrell com pel consell reial a mitjan novembre, quan Jaume II, en prova de bona voluntat, ordenava al veguer de Barcelona que fes restituir als súbdits del monarca balear totes les mercaderies confiscades que romanguessin encara per subhastar, després d’exigir-los garanties què, si la marca era declarada legal, les retornarien71. A començament de 1317, els experts concloïen el dictamen: la concessió de la marca per part del sobirà aragonès havia estat justa i raonable, però el rei de Mallorca, d’acord amb un vell costum, podia embargar les mercaderies als comerciants estrangers que, des del seus dominis, portessin queviures als estats amb que mantenia un conflicte armat72. La segona clàusula de la sentència no va complaure a la part catalana: Jaume II, el 28 de març, exposava al monarca balear que l’esmentat costum, tot i estar acreditat històricament73, no era d’abast universal, ja que una veda d’aquesta mena només es podia aplicar a aquells que hi haguessin estat específicament inclosos i advertits amb antelació, circumstàncies que no es van donar en el cas de Pere Borrell; la seva marca romania, doncs, en vigor, ja que era ajustada a dret74.

  • 75 ACA, C, reg. 244, fols. 303 v°-304 r°.
  • 76 ACA, C, CRD, Jaume II, n. 5.983.
  • 77 Els negociadors catalans només es comprometeren a continuar optant per les vies de solució del cont (...)
  • 78 ACA, C, reg. 245, fols. 60 v°.

29La part balear, en canvi, no va escatimar esforços a l’hora buscar arguments que acreditessin la validesa jurídica del dret de vet mercantil utilitzat per Jaume II de Mallorca contra els vaixells i mercaders de la “confederació” durant la guerra de Bugia. Després de gairebé un any d’estancament diplomàtic i de represa dels segrests de mercaderies tant a Catalunya com a València, les negociacions es reactivaren a començament de maig de 1318, quan Jaume II, va demanar al monarca balear la tramesa de noves proves, assegurant-li que tornaria a sobresseure les incautacions de mercaderies als comerciants balears i pirinencs75. Malgrat les promeses formulades a Sanç de Mallorca, el veguer de Barcelona, durant l’estiu, va autoritzar la venda a Pere de Bages dels draps confiscats a uns mercaders perpinyanesos, amb la condició que no els podria vendre ni els hauria de pagar fins a la pròxima festivitat del Tots Sants. El 30 de setembre, el rei desautoritzava aquesta iniciativa i ordenava al veguer que s’emparés dels draps i que els deixés en dipòsit, fins noves instruccions, a l’esmentat Pere de Bages76. A la darreria de novembre, l’infant Joan va rebre sengles ambaixades del monarca balear i del municipi de Perpinyà, a les quals només oferí, d’acord amb el consell reial, bones paraules77. Després de mesos de negociacions infructuoses, a començament de desembre, es temptejava una nova solució: la tramesa de Pere Borrell a la cort de Perpinyà per a negociar-hi la quantitat per la qual estaria disposat a renunciar a la seva patent de marca78. Els contactes directes degueren produir els efectes esperats, ja que, des del gener de 1319, la llarga qüestió de la marca antibalear de Pere Borrell desapareix dels registres de la cancelleria reial aragonesa. De la lectura atenta de la documentació generada per aquest conflicte es desprèn que, tant Jaume II com Sanç, tot i defensar fermament els interessos dels respectius súbdits, tenien la voluntat de no atiar el conflicte, de renunciar a les mesures de força, de canalitzar-lo per la via de la negociació, de tenir sempre en compte el parer de la part contraria. També emergeix amb claredat de les fonts coetànies que els perpinyanesos, durant la segona dècada del segle XIV, ja jugaven un paper molt actiu en l’abastament de draps del mercat català.

L’ampliació de la Xarxa de consolat exteriors mallorquins

30Una altra de les causes de discordança entre la cort de Barcelona i la de Perpinyà va continuar sent la representació exterior dels respectius súbdits. La discòrdia es va iniciar aleshores amb el consolat de mallorquins de Sevilla. La capital del Baix Guadalquivir, durant la segona meitat del segle XIII, havia esdevingut no sols el principal mercat exportador dels excedents agropecuaris d’Andalusia i La Mancha, sinó també una escala important en les rutes navals que començaven a connectar els emporis de la conca occidental de la Mediterrània amb els ports atlàntics. Aquesta dobla funció explica que s’hi haguessin instal.lat poderoses colònies de mercaders estrangers, encapçalades per la genovesa i la catalana; la creixent activitat de les quals havia exigit la construcció de les corresponents infraestructures urbanístiques i d’equipament en el barri portuari, així com la instauració de cònsols específics.

  • 79 Acordada, el 1304, a la sentència arbitral de Torrelles i ratificada, l’any següent, al tractat d’E (...)

31L’activitat comercial dels catalans al golf de Cadis es veié afectada, tanmateix, per l’agressiva i onerosa política exterior de Jaume II d’Aragó. Durant la primera dècada del segle XIV, la “confederació” va consignar ingents recursos humans i econòmics a l’eixamplament alternatiu de fronteres terrestres i marítimes. Aquesta doble expansió l’enfrontava a la vegada amb Gènova, per la pujada del seu poder naval a la Mediterrània Occidental i per la conquesta d’enclavaments territorials a Grècia, amb Pisa, per la infeudació pontifícia de Sardenya, amb França, pel control de la senyoria de Montpeller i de la vall d’Aran, i amb Castella, per la preponderància a la Península Ibèrica. Les seqüeles de la decidida intervenció catalana, entre 1296 i 1302, a la guerra civil castellana, amb la subsegüent incorporació de la meitat septentrional del Regne de Múrcia a la Corona de Aragó79, van ser llargues. Les relacions polítiques no es normalitzarien fins al desembre 1308, amb l’acord d’Alcalà, destinat a contenir, mitjançat una ofensiva conjunta, l’agressivitat granadina a l’estret de Gibraltar. La tibantor a nivell d’estats no va impedir als mercaders catalans reaparèixer a Sevilla abans de 1305, però els va constrènyer a adoptar-hi un perfil baix i va endarrerir la reinstal.lació del consolat. Aquest replegament forçós va ser aprofitant, no sols pels genovesos, els principals concurrents, sinó també, pels mallorquins, que hi esdevingueren els representats dels comerciants i armadors de la “confederació”.

  • 80 AHM, LR, 2, fol 194 v.
  • 81 F. SEVILLANO, “Mallorca y Castilla, 1276-1343”, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 46 (...)
  • 82 Segons els comptes que els havia presentat el cònsol Jaume Llompart.
  • 83 Vegeu infra, n. 90.
  • 84 ACA, C, reg. 145, fols 167 r°.-167 v°.

32El 30 de març de 1308, aprofitant aquest context favorable, el lloctinent reial a Mallorca, d’acord amb les instruccions rebudes del monarca, anomena Simó Bennàssar cònsol dels mallorquins a Sevilla80. La iniciativa de Jaume II de Mallorca es produïa, en canvi, en un moment poc oportú per a la colònia catalana, ja que aleshores el seu cònsol, Nicolau Arnau81, maldava per recuperar-hi judicialment la llotja i el barri nacionals, dels quals havien estat desallotjant durant la fase àlgida de la guerra, empresa per la qual havia exigit la contribució financera dels mercaders balears i rossellonesos. A la tardor de 1309, el consell de Barcelona sol.licitava de Jaume II de Mallorca, després de notificar-li que les despeses ascendien ja a 7.422 morabatins castellans i 22 lliures barcelonines82, que obligués els seus súbdits a satisfer la part que els corresponia83. Els homes de negocis insulars i pirinencs, des de l’establiment del consolat propi, es devien desentendre, doncs, de l’esmentat procés. La gestió del edils no degué produir cap efecte, ja que el 10 d’octubre del 1310, el comte-rei reiterava la demanda al seu homòleg balear84.

  • 85 Ch.-E. DUFOURCQ, L’Espagne Catalane et le Magreb..., p. 389-390.
  • 86 Que va consistir en un contingent de cavalleria, integrat bàsicament per rossellonesos, amb l’infan (...)
  • 87 José Maria QUADRADO, Privilegios y franquicias de Mallorca, Palma de Mallorca: Escuela Tipográfica (...)
  • 88 Vegeu infra, n. 90.
  • 89 Arran de l’homenatge prestat per Sanç a Jaume II, davant de les Corts Catalanes: ACA, CRD, Jaume II (...)
  • 90 AHCB, LC, 3, fols 29 v°-30 r°.
  • 91 Ch.-E. DUFOURCQ, L’Espagne Catalane et le Maghreb..., p. 467.

33L’intercanvi de missives palesa que el restabliment de la cooperació política i militar entre la Corona d’Aragó i Castella, arranjada a l’esmentat acord d’Alcalà, no s’havia fet a càrrec del regne de Mallorca. El comte-rei, aprofitant l’agitada situació interna de Castella, hi havia assolit de Ferran IV, a canvi d’una forta aportació naval, el reconeixement del dret de conquesta sobre la ciutat d’Almeria i un sisena part del territori del sultanat granadí85. Disset mesos despres, el 8 de juny de 1310, Jaume II de Mallorca, com a rescabalament a la seva contribució militar a la fracassada campanya d’Almeria86, obtenia per als seus súbdits del sobirà castellà el dret de lliure comerç en tots els seus dominis i la garantia d’escala segura, en el decurs dels seus desplaçaments cap el Magrib, en els ports andalusos i murcians, extensible, a més, als mercaders musulmans i jueus en trànsit des de Berberia cap a l’arxipèlag87. Per tal que el privilegi de Ferran IV no en fa cap esment, sembla que el monarca balear havia hagut de retirar el seu delegat de Sevilla; la renúncia no va implicar, emperò, que els seus súbdits assumissin una part dels costos processals esmentats ni de les ulteriors despeses de funcionament del consolat da catalans. El boicot fiscal practicat pel mercaders balears i rossellonesos a la capital andalusa, segons els consellers de Barcelona, no tenia cap mena de justificació, ja que, després de la creació del Regne de Mallorca, no sols hi continuaven formant part de la “nació catalana” i, per tant, romanien sotmesos a la jurisdicció del seu mandatari local, sinó hi compartien, a més, les reduccions aranzelàries i la infraestructura comercial amb els súbdits directes del comte-rei88. La qüestió va ser plantejada, a mitjan juliol 1312, pel consistori barceloní a Arnau Traver, assessor de Sanç de Mallorca, durant una entrevista celebrada a la ciutat comtal89. La gestió no va produir, emperò, cap resultat. El 19 de juliol de 1315, els consellers reiteraven la demanda al monarca balear90, sense obtenir resposta. La disputa havia entrat en una fase d’estancament que no satisfeia a cap de les dues parts. Sevilla, per altra part, havia esdevingut una plaça perillosa, ja que la flota local, malgrat que els acords de pau vigents els reconeixien el dret de lliure navegació, impedia als mercaders catalans i balears, amb el consentiment tàcit del sobirà, comerciar amb el Marroc91

  • 92 E. de K AGUILÓ, “Tractat de pau entre Mallorca i Bugia...”, art. cit., p. 218-219.
  • 93 R. BRUNSCHVIG, La Berbérie Orientale sous les Hafsides..., 1, p. 135; M. DURLIAT, L’Art al Regne de (...)
  • 94 Ch.-E. DUFOURCQ, L’Espagne Catalane et le Maghreb..., p. 501.
  • 95 Ibid.
  • 96 M. ALARCÓN, R. GARCIA DE LINARES, Los documentos árabes del Archivo de la Corona de Aragón..., p. 2 (...)
  • 97 Ángeles MASIÀ DE ROS, La Corona de Aragón y los estados del norte de África, Barcelona: Instituto d (...)

34L’horitzó principal dels negociadors mallorquins no era, emperò Sevilla, sinó el Magrib Oriental, on una relació de forces especialment favorable els permetia arribar, en el terreny de la representació diplomàtica, a resultats molt més positius que al Baix Gaudalquivir. Al gener de 1313, arran de sengles tractats de pau, el rei Sanç va obtenir –com ja s’ha exposat- la reobertura del consolat de mallorquins a Bugia i la creació de dos consolats nous, un per a les places de Djidjelli, Alcoll i Constantina92, i un altre per a les de Tunis i Bona93. Tot i aquests èxits diplomàtics, el Regne de Mallorca, a l’exterior, no era percebut, tanmateix, com un estat plenament sobirà. Els esforços diplomàtics desplegats per la cort de Perpinyà no aconseguien diluir, a França o al Magrib, la idea que la creació del petit i dispers reialme no havia trancat del tot la unitat jurisdiccional de la Corona d’Aragó; el monarca balear era vist, a París i a Tunis, com un feudatari del comte-rei, com un administrador d’uns territoris en què no en disposava de la soberania plena. Els delegats dels governs estrangers, en el curs de les negociacions, havien d’avaluar, doncs, l’abast de la jerarquització interna introduida en el casal de Barcelona pel testament de Jaume I; havien de calibrar si els habitants dels territoris regits per membres col.laterals de la dinastia gaudien d’un nivell d’autonomia política i econòmica suficient per a disposar de representants propis a ultramar. Com explicar sinó que en les negociacions d’uns acords de pau destinats a regular les relacions entre el Regne de Mallorca i els dos sultanats d’Ifriqiya, haguessin intervingut Joan Puculull, cònsol dels catalans a Bugia94, i Bernat de Fonts, alcaid de la milícia cristiana de Tunis95. La hipòtesi queda confirmada, a més, per les cartes que Ibn al Lihyani96 i Bernat de Fonts97 adressaven, la darrera setmana de gener de 1313, a Jaume II. Un i altre, després de notificar-li que l’embaixador balear va assegurar que totes les seves propostes havien estat consesuades pels governs de Perpinyà i Barcelona, li feien saber que els representants del sultà, quant a la demanda de consolat propi, només van acceptar –per suggeriment de Bernat de Fonts- l’establiment provisional, condicionant-ne la continuïtat al vist i plau explícit del sobirà aragonès.

  • 98 Que havien intervingut en les negociacions, com es desprèn de la presència de Benet Blancall, des d (...)
  • 99 AHM, LR, 3, fol. 94 v°.
  • 100 Ibid..
  • 101 AHM, LR, 3, fols. 97 v°-98r°.
  • 102 Ch.-E.DUFOURCQ, L’Espagne Catalane el la Maghreb..., p. 475-476.

35Sanç de Mallorca va posar en pràctica ràpidament totes les clàusules dels acords, designant Benet Blancall i Orset Sescodines98, cònsols de mallorquins a Bugia i a Tunis, respectivament. La iniciativa va provocar la protesta immediata del consell de Barcelona, que, a començament de març, li recordarva que els mercaders mallorquins, arran del privilegis concedits per Jaume I a la ciutat comtal, romanien, tant a Berberia com a qualsevol altra àrea d’ultramar, sota la jurisdicció del cònsols de catalans i li va anunciava la tramesa, per la darreria d’abril, d’una legació per exposar-li amb més detall les seves queixes99. El monarca illenc, que reivindicava el dret a controlar directament l’activitat econòmica desenvolupada pel seus súbdits més enllà de les fronteres del regne, va sol.licitar al lloctinent de Mallorca que redactés, amb l’assessorament dels jurats de la capital, un informe amb totes les argumentacions legals disponibles, per tal de neutralitzar jurídicament la demanda catalana100. Sense esperar-ne els resultats, va ampliar la Xarxa de representants exteriors amb el nomenament, el 9 d’abril, de Domènec Cima cònsol dels mallorquins a Alger101, un plaça perifèrica del sultanat de Tremissèn, controlada de fet per poders locals i freqüentada pel mercaders mallorquins i catalans102.

  • 103 ACA, C, reg. 337, fol. 197 r°.
  • 104 Joan Puculull.
  • 105 Benet Blancall.
  • 106 ACA, C, reg. 241, fol. 149 r°.

36Els assessors de Sanç, amb els documents custodiats a l’arxiu reial i el tramessos per les autoritats balears, van oposar una ferrenya resistència als síndics del consistori barceloní. Atès que ni al tractat de Perpinyà ni al d’Argelers hi havia cap clàusula que establís explícitament que els mercaders balears i rossellonesos romadrien sota la jurisdicció dels cònsol de catalans a ultramar, els pèrits illencs sostenien que el rei Sanç estava plenament facultat per a obrir, amb l’autorització del govern local corresponent, legacions a l’exterior, per a establir jutges mercantils propis en totes les places mediterrànies o atlàntiques sovintejades pel seus súbdits. Les negociacions es tancaren amb un compromís recíproc d’examinar amb més cura la qüestió, un resultat decebedor per als catalans. El fracàs de l’ambaixada municipal va provocar un tomb en els plantejaments diplomàtics, un canvi de protagonistes i d’escenaris: Jaume II d’Aragó, a començament d’agost de 1313, exposava a Ibn al-Lihyani, per mitjà de l’ambaixador Guillem Oulomar, el seu descontent per la instauració d’un cònsol de mallorquins a Tunis103. El sultà, assessorat probablement pel delegat del monarca balear, va optar, emperò, per la fermesa, per salvaguardar la seva autoritat davant del poderós sobirà aragonès, ratificant el funcionament del consolat. La coexistència d’un representant de Sanç de Mallorca amb un altre de Jaume II a la mateixa plaça, pel fet d’afavorir l’emulació, prest es revelaria, emperò, conflictiva: durant l’hivern de 1314, quan el cònsol català104 acabava d’obtenir d’Abu-Bakr de Bugia l’alliberament de quaranta súbdits del comte-rei, un comentaris formulats pel seu homòleg balear105 davant l’alfaquí local van frustrar l’operació. La ingerència va provocar, el 30 de març, una ferma protesta de Jaume II, que va reclamar a Sanç de Mallorca un càstig exemplar per al cònsol, una desautorització explícita del seu comportament i una sol.licitud d’alliberació dels esmentats captius adreçada directament al sultà. El conte-rei advertia, a més, al monarca balear que, si per aquesta causa, esclatava un conflicte armat, el Regne de Mallorca, com a conseqüència de la relació preferent que vinculava ambdós estats, s’hauria d’alinear amb la Corona Catalanoaragonesa i denunciar el tractat de pau vigent amb Bugia106

  • 107 Vegeu supra, n. 89.
  • 108 ACA, CRD, Jaume II, n. 5.729.

37La qüestió consular romania encara oberta durant la primavera 1317, quan Jaume II, pressionat pel consistori de Barcelona, va exigir-ne a la cort de Perpinyà el tancament definitiu. La resposta del mallorquí va tornar ser, tanmateix, dilatòria: al.legà que havia delegat la coordinació de les negociacions en el seu conseller Arnau Traver107, el qual es trobava a França i, per tant, no podia, durant la seva absència, reexaminar el litigi i donar-li una resposta jurídicament fonamentada108. Per als assessors del monarca balear, l’exigència del comt-rei i del consell de Barcelona de continuar monopolitzant la representació exterior dels mercader insular i pirinencs no era més que una arbitrarietat, una mesura de força, una reclamació amb una base jurídica insuficient. La necessitat imperiosa de comptar amb el suport econòmic i naval del Regne de Mallorca en la imminent conquesta de Cerdenya, en el decurs de la qual els ports balear jugarien un paper decisiu, i la manca d’arguments jurídics contundents van induir les autoritats de la Corona d’Aragó i de la ciutat de Barcelona a tolerar la multiplicació dels consolats de mallorquins a ultramar i a no treure la disputa, malgrat la morosa actitud adoptada per la cort de Perpinyà, dels canals diplomàtics.

La complexa resolució dels conflictes amb França

  • 109 Jaume Arquejat, Raimon Portal, Bereguer Cruscades i Raimon Benecec.
  • 110 ACA, CRD, Jaume II, n. 2.759.
  • 111 ACA, CRD, Jaume II, n. 2.756.

38El comerç entre ambdós vessants de les Corberes havia experimentat, durant la primavera de 1305, un sotrac important: al tancament a la navegació dels graus melgoresos i a la exigència sistemàtica de les lleudes de Narbona i Aigües-Mortes, s’havien afegit – com ja s’ha exposat- el veto a l’exportació de articles tèxtils semielaborats i llana, i l’agressiva actuació dels duaners gals en el golf de Lleó per a eradicar el contraban i les exportacions clandestines. Aquest conjunt d’inciatives de l’Administració capeta, a més de provocar alarma i enuig entre els mercaderes catalans i balears, ja que repercutien negativament en la rendibilitat dels intercanvis al Llenguadoc, elevaren la tibantor ja existent en les relacions de la Corona d’Aragó i el Regne de Mallorca amb França. Les innovacions introduides pel govern de Felip IV en les fronteres occitanes obriren un nou escenari caracteritzat per la desconfiança recíproca, la renúncia a canalitzar els conflictes per la via de la negociació i l’increment de l’agressivitat. La primera conseqüència fou el reinici dels robatoris i de les incautacions de mercaderies a ambdós costats de la boga: el lloctinent del senescal de Carcassona, el 27 de setembre de 1306, denunciava a Jaume II d’Aragó la sostreta, per part de “pirates catalans”, de 47 draps tenyits, en aigües de Lloret, a quatre mercaders narbonesos109 que es dirigien a València110. Cinc mesos després, era el senescal el que notificava al comte-rei l’atac a una embarcació narbonesa; els “pirates catalans”, en aquest cas, s’havien apoderat de la vela nova del vaixell, de les vitualles, les armes i els vestits de la tripulació, d’una bala de draps de Narbona i d’una carta nàutica111.

  • 112 A. BLANC, Livre de Jacme Olivier..., 2 (1), p. 584-585.
  • 113 ACB, Notarials, Bernat de Vilarúbia, manual 1302-1308, fols. 180 v°-1181 r°.
  • 114 De Limós i d’altres ciutats occitanes, valorats en 200 sous barcelonis.
  • 115 A. BLANC, Livre de Jacme Olivier... 2 (1), p. 584-585.
  • 116 Dels quals 60 eren de Narbona i 60 de Flandes.
  • 117 G. ROMESTAN, “Mercaders llenguadocians...”, art. cit., p. 188.

39Pressionades pels damnificats, les autoritats gal.les, a més de concedir les corresponents llicències de marca, van autoritzar l’armament d’embarcacions corsàries al litoral occità. L’eficàcia de la mesura estava garantida, atesa la quantitat de vaixells que, des del litoral català, creuaven el golf de Lleó, rumb a Aigües Mortes, l’avantport de Montpeller. La primera víctima documentada del cors narbonès, va ser Jaume Terrer, ciutadà de Tortosa; la galera del qual fou capturada, quan es dirigia cap a Aigües Mortes, per una embarcació narbonesa, patronejada per Joan Llàtzer. Les seves demandes d’indemnització als senescals de Carcassona i de Bellcaire no degueren ser ateses, ja que Jaume II d’Aragó li va concedir, durant el primer semestre de 1308, una llicència de marca contra els súbdits del rei de França, per valor de 30.000 sous barcelonins112. El ràpid replegament dels mercaders narbonesos degué reduir, emperò, el contingent de mercaderies embargables dintre de les fronteres de la “confederació”, per tal que el concessionari, el 17 d’agost de 1308, anomenava procuradors a Guillem Palomer i Guillem Cucullada, barcelonesos, tot facultant-los per exigir al senescal de Bellcaire, la part que li corresponia dels bens d’Ivonne Girard113. La demanda, si es va arribar a formular, no degué produir cap efecte. Més receptius es mostraren, en canvi, els oficials reials catalans: el veguer de Barcelona, entre gener y març de 1309, va confiscar una bala de draps tenyits114 a Arnau de Molins, de Pàmies, i Bernat de Naimes, de Belmont-sur-Race115, i 120 draps116 i altres mercaderies a diversos mercaders narbonesos117.

  • 118 Per mitjà de Bernat de Font, el seu ambaixador a la cort de Paris.
  • 119 ACA, C, reg. 238, fol. 182 r°; ed. C. Batlle a A. de CAPMANY, Memorias històricas ...de la ciudad d (...)
  • 120 G. ROMESTAN, “La gabelle des draps...”, art. cit., p. 201.
  • 121 ACA, C, reg. 337, fol. 245 v°.

40Les autoritats gal.les, com a represàlia, segrestaren mercaderies als ciutadans de la Corona Catalanoargonesa al Llenguadoc i per tot arreu de França. El consell de Barcelona, davant els costos de l’escalada d’embargaments, va demanar una intervenció diplomàtica al més alt nivell. Jaume II, a la darreria de juliol de 1310, no sols denunciava als senescals de Bellcaire i de Carcassona les confiscacionsde bens que s’havien efectuat en les seves respectives circumscripcions, als comerciants catalans, sinó que sol.licitava118, a més, a Felip IV la derogació de les mesures de força i la restitució de les mercaderies comissades119. La situació, emperò, no era encara prou madura al nord de les Corberes, ja que el Capet prioritzava aleshores la reducció del dèficit pressupostari. Mancat de recursos, incrementava la pressió fiscal al Llenguadoc amb l’establiment, el 1311, de dos nous aranzels: un, específic, de 4 diners per bala sobre totes les exportacions tèxtils efectuades, des de Narbona, per mercaders i paraires locals120, i un altre, ad valorem, de 6 diners que gravava els carregaments de draps extrets per cometciants estrangers121.

  • 122 G. BIGWOOD, “La politique de la laine en France...”, art. cit., p. 83. G. ROMESTAN, “La gabelle des (...)

41La situació no començaria a evolucionar fins el segon quadrimestre de 1312, quan Felip IV, en una renovació del veto de treta de llana nacional i anglesa del territori francès, promulgada el 28 d’agost, no esmentava ja els draps crus i blancs122. Aquesta absència no ha de ser, emperò, sobrevalorada, no constitueix encara un testimoni fiable de la liberalització de les exportacions dels articles tèxtils semielaborats. Constituia només una mera concessió transitòria als súbdits dels reis d’Aragó i de Mallorca a l’inici d’unes importants negociacions diplomàtiques endegades per a tancar definitivament els principals litigis pendents entre els tres estats: el destí de la Vall d’Aran, administrat en segrest pel monarca balear, les marques recíproques, el tràfic fronterer i les relacions comercials.

  • 123 ACA, C, reg. 240 (1), fols. 89 r°-89 v°.
  • 124 ACA, C, reg. 240 (1), fols 118 v°-119 r°.

42Les negociacions s’iniciaren a la darreria de l’estiu. Pel que feia a les represàlies, sembla que s’esbossaren, d’entrada, dues postures antagòniques: mentre que una part devia considerar que s’havien de suspendre les incautacions de mercaderies des de l’inici de les conversacions, l’altra en defensaria el manteniment fins que s’arribés a un resultat acceptable al respecte. El contrast de posicions va conduir prest la conferència a un atzucac; Jaume II, l’11 d’octubre, notificava al consell de Barcelona que, davant les divergèrcies de les parts, ordenés a tots els seus conciutadans que, a fi d’evitar més danys, evacuessin el territori gal123. Unes setmanes més tard, es negava a pagar un deute a Jean Danuilt, mercader de Bruges, tot al.legant que encara estava en vigor la marca antifrancesa concedida a Jaume Terrer124. El creditor, per a cobrar la quantitat, hauria de demostrar documentalment, doncs, que no era súbdit de Feli IV.

  • 125 Bereneguer d’Argelaguer i Bernat de Torre.
  • 126 AHCB, LV, I, fols 338 r°-341 r°; ed. C. Batlle a A. de CAPMANY, Memorias històricas ... de la ciuda (...)
  • 127 ACA, CRD, Jaume II, n. 4.756 i 4.759; ed. Juan REGLÁ, “El comercio entre Francia y la Corona de Ara (...)
  • 128 ACA, C, reg. 336, fols. 105 r°-105 v°; ed. J. REGLÁ, “El comercio entre Francia y la Corona de Arag (...)
  • 129 ACA, C, reg. 241, fols. 42 r°-43 v°.
  • 130 G. ROMESTAN, “Mercaders llenguadocians...”, art. cit., p. 191.

43Després de mesos de gestions diplomàtiques, els negociadors catalans125 y francesos aconseguiren arribar a un acord, que fou signat, durant la primavera de 1313, per Felip IV, a Poissy, i per Jaume II, a Barcelona El Capet reconeixia que la Vall d’Aran formava part de la Corona d’Aragó i autoritzava, per tant, a Sanç de Mallorca a restituir-ne l’administració a Jaume II d’Aragó. Quant a les represàlies comercials, ambdues parts acordaren que els damnificats, d’ara endavant, haurien de cursar una reclamació directament al sobirà respectiu, detallant les circumstàncies del robatori i la magnitud de les pèrdues, a fi que la traslladés al seu homòleg, el qual hauria d’obligar als agressors a indemnitzar-los, en un termini inferior als nou mesos; els denunciants, només en el cas de no obtenir satisfacció per aquesta via, podrien exigir a les autoritats corresponents la concessió d’una llicència de marca126. Felip IV, el 26 de maig, comunicava als custodis dels ports i de les fronteres que, arran del nou tractat, restablia la llibertat de tràfic per als comerciants i demés ciutadans de la Corona Catalanoaragonesa, els quals, des d’ara, podrien entrar i sortir del regne, amb els seus semovents, mercaderies, diners i, fins i tot, metalls preciosos127. Jaume II, com a contrapartida, feia saber, tres dies després, als seus oficials que havia prohibit la concessió de llicències de marca contra ciutadans francesos per defecte de justícia128. La noticia degué ser rebuda, emperò, amb escepticisme entre els afectats, ja que , l’1 de setembre, havia de ratificar la derogació de totes les marques vigents contra ciutadans francesos129. Només romania pendent, doncs, la tasca de avaluar les quantitats pendents de pagament als damnificats d’ambdós costats de la frontera. Els oficials capets, a començament de 1314, presentaren una liquidació de pèrdues per un valor global de 3.227 lliures, 2.950 de les quals –més del 90%- corresponien a mercaders narbonesos130. La dada palesa el protagonisme assumit, a començament del segle XIV, pels comerciants i els paraires de la capital del Baix Aude en el tràfic comercial entre el Llenguadoc i Catalunya.

44El tractat de Poissy no va resoldre, tanmateix, tots els conflictes plantejats entre els tres estats, en romangueren oberts dos: el tancament a la navegació dels graus melgoresos i el veto d’exportació dels articles tèxtils semielaborats en el Llenguadoc. El desenvolupament de la draperia urbana, a la Corona Catalanoaragonesa i al Regne de Mallorca, havia permès substituir entretant una bona part dels draps crus occitans per teles perpinyaneses i barcelonines, les quals començaven a ser conegudes i apreciades a Sicília i Sardenya. Les seqüeles de la interferència en els accessos marítims a Montpeller i de les mesures proteccionistes instaurades pels Capets a Occitània sobre el funcionament dels mercats tèxtils situats al sud de les Corberes eren al 1313 força inferiors que vuit anys abans. Les mesures dissenyades pels assessors de Felip IV per refermar la integració econòmica de la senyoria de Montpeller a França havien provocat un efecte secundari no previst, el desvetllament del sector llaner a ambdós vessants dels Pirineus Orientals, una qüestió que, pel seu interès, mereix, emperò, un altre article

Conclusions

45A la darreria del segle XIII, el regne Mallorca -deprés d’haver-ne obtingut, en l’acord d’Argelers, la restitució de l’arxipèlag balear- va estrènyer relacions amb la Corona Catalanoaragonesa. Els dos estats sorgits de l’anacrònica política successòria de Jaume I el Conqueridors’enfrontaren conjuntament, des d’aleshores, tant a l’avenç francès cap els Pirineus i les Corberes, com a la hostilitat lígur en ambdues conques de la Mediterrània.

46L’aliança, tanmateix, no fou gratuita per als monarques mallorquins, que no pogueren imposar als mercaders de la Corona d’Aragó el pagamet del nou aranzel de les Illes Balears i van haver de soportar la ingerència sistemàtica la diplomàcia catalana en la seva política exterior, especialment al Magreb oriental, una àrea prioritària per als comerciants d’ambdós estats.

47Jaume II d’Aragó, per a preservar l’entesa amb el govern de Perpinyà, va haver de fer també concessions importants: va haver d’acceptar l’enduriment de la lleuda de Cotlliure, la creació d’un sistema monetari propi a l’arxipèlag balear i la proliferació de consolats de mallorquines en el Magreb.

48Coetàniament, els governs de Barcelona i de Perinyà, mitjançant una presió diplomàtica conjunta, van obtenir importants resultats en els seus contenciosos amb la monarquia francesa. El 1313, al tractat de Poissy, es va normalitzar el tàfic comercial al golf de Lleó i a la frontera pirinenca, es van establir mecanismes per a indemnitzar els damificats pels embarg recíprocs de mercaderies i es vas reintegrar la Vall d’Aran a Catalunya.

Haut de page

Notes

1 La Corona de Aragón y el Reino de Mallorca en el primer cuarto del siglo XIV. 1: Las repercusiones arancelarias de una segregación, Madrid-Barcelona, CSIC, 1986.

2 Antoni RIERA i MELIS, “El estatuto arancelario de los mallorquines en la Corona de Aragón en el siglo XIII”, Universitas Tarraconensis, 2, 1978, p. 53-88; id., “La lezda de Colliure bajo la Administración mallorquina. 1: La reforma de aranceles de finales del siglo XIII”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 1, Barcelona, 1980, p. 91-125; id., “La lezda balear de 1302, un punto de fricción entre el Reino de Mallorca y las ciudades mercantiles de la Corona de Aragón”, Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, 9, Barcelona, 1981, p. 105-197; id., “El Regne de Mallorca en el context internacional de la primera meitat del segle XIV”, Homenatge a la memòria del rof. Dr. Emilio Sáez: aplec d'estudis dels seus deixebles i col·laboradors, Barcelona: Universitat de Barcelona:Centre d'Estudis Medievals de Catalunya-CSIC: Institució Milà i Fontanals, Barcelona, 1989, p. 45-68.

3 Aquest capgirament diplomàtic ha generat una amplia bibliografia, entre la qual continuen sobresortint les aportacions de: Vicente SALAVERT, “El Tratado de Anagni”, Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón, 5, Zaragoza, 1952, p. 208-359; id., Cerdeña y la Expansión Mediterránea de la Corona de Aragón, 1297-1314, Madrid, CSIC, 1956, 1, p. 91-113; Francesco GIUNTA, Aragoneses y catalanes en el Mediterráneo, Barcelona: Ariel, 1989, p. 58-66.

4 Les actes dels quals han estat publicades per Manuel BOFARULL Y DE SARTORIO a Codoin ACA, 29, Barcelona, 1866, p. 45-57 i 251-259.

5 Ja que el comte-rei va exigir prèviament a Jaume II de Mallorca, que acceptés públicament que no administrava els comtats pirinencs, les illes i una part de la senyoria de Montpeller amb la plena sobirania amb què els havia rebut, el 1276, del seu pare, el Conqueridor; sinó en qualitat de feudatari honrat seu, tal com li havia imposat, el 1279, el seu germà, Pere el Gran, a l’acord de Perpinyà. Li va reconèixer, emperò, el dret d’instal.lar, a l’arxipèlag, tota mena d’aranzels duaners, sempre que no lesionessin l’estatut fiscal que hi gaudien els ciutadans de la Corona Catalanoaragonesa.

6 Juan REGLÁ CAMPISTOL, Francia, la Corona de Aragón y la frontera pirenaica, Madrid: CSIC, 1, 1951, p. 85.

7 Per a una anàlisi més detallada tant d’aquesta articulada política econòmica, com dels seus costos i resultats, vegeu: A. RIERA i MELIS, “Mallorca 1289-1311, un ejemplo de ‘planificación económica’ medieval”, Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos, 5, Barcelona, 1977, p. 199-244; id., La Corona de Aragón y el Reino de Mallorca, 1, p. 157-265.

8 Que es tancaria, quatre dècades més tard, amb la reincorporació definitiva de les Illes Balears i dels comtats del Rosselló i la Cerdanya a la Corona Catalanoaragonesa, i de la senyoria de Montpellier a França.

9 Per a aixugar uns dèficits pressupostaris creixents, com han demostrat G. Bigdwood i G. Romestan: Georges BIGDWOOD, “La politique de la laine en France sous les règnes de Philippe le Bel et ses fils”, Revue Belge de Philologie et d’Histoire, 15, Bruxelles, 1936, p. 70-102 i 429-457; Guy ROMESTAN, “La gabelle des draps en Languedoc”, Hommage à André Dupont, 1897-1972, études médiévales languedociennes, Montpellier: Université Paul-Valéry-Fédération historique du Languedoc méditerranéen et du Roussillon, 1974, p. 197-237.

10 Examinada amb detenció per A. RIERA i MELIS a “La lezda de Colliure bajo la Administración mallorquina. I: La reforma de aranceles de finales del siglo XIII”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 1, Barcelona, 1980, p.91-123.

11 Ibid., p. 106.

12 Ibid., p. 107.

13 Per a l’abast de les pèrdues provocades al sud de les Corberes per la interfència del duaners gals en els accessos a la senyoria occitana, vegeu A. RIERA i MELIS, La Corona de Aragón y el Reino de Mallorca en el primer cuarto del siglo XIV. Las repercusiones arancelarias de la autonomía balear 1298-1311, 1, Anejos del Anuario de estudios medievales, 14, Madrid, CSIC, 1986, p. 85-116.

14 Antoni RIERA i MELIS i Gaspar FELIU, “Les activitats econòmiques a la baixa edat mitjana”, in: Jaume SOBREQUÉS (dir.), Història de Barcelona, Barcelona, Enciclopèdia Catalana-Ajuntament de Barcelona, 3, 1992, p. 159-161.

15 A. RIERA i MELIS, La Corona de Aragón y el Reino de Mallorca ..., 1, p. 197-206.

16 G. BIGWOOD, “La politique de la laine en France ...”, art. cit., p. 82-83; G. ROMESTAN, “La gabelle des draps ...”, art. cit., p. 200; A RIERA i MELIS, La Corona de Aragón y el Reino de Mallorca ..., 1, p. 136-137.

17 A. RIERA i MELIS, La Corona de Aragón y el Reino de Mallorca..., 1, p. 216-221.

18 Ibid., p. 222-234.

19 Ibid., p. 234-250.

20 Jean COMBES, “Origine et passé d’Aigues-Mortes”, Revue d’Histoire Économique et Sociale, 1972, p. 321; A. RIERA i MELIS, La Corona de Aragón y el Reino de Mallorca ..., 1, p. 97-111.

21 Georges JEHEL, Aigues-Mortes. Un port pour un roi. Les Capétiens et la Mediterranée, Roanne-Le Coteau: Horvath, 1985, p. 171.

22 Durant l’estiu de 1301, Ramon de Cavenach i la companyia dels Alemany, narbonesos, venien draps de la seva ciutat a Barcelona (ACB, Notarials, Bernat Vilarúbia, manual juny-octubre de 1301, fols. 43 v°-44 r°, 87 v°-88 v° i 97 r° i 97 v°). El batlle de Tortosa, dos anys després, confiscava dos draps tenyits a Ponç Amat, narbonès (Alphonse BLANC, Le livre de comptes de Jacme Olivier, marchand narbonais du XIVe siècle, Paris, A. Picard, 1899, 2 (1), p. 524). Vegeu també infra, notas 26 i 29.

23 Heinrich FINKE, Acta Aragonensia, Quellen zur Deutschen, italienischen, französischen, span…, zur Kirchen-und Kulturgeschichte aus der diplomatischen Korrespondenz Jaymes II (1291–1327), Berlin-Leipzig : W. Rostchild, 3, 1922, p. 159-160; A. RIERA i MELIS, La Corona de Aragón y el Reino de Mallorca …, 1, p. 138-139.

24 Id., Acta Aragonensia ..., p. 157; J. REGNÉ, “L’importation des chevaux d’Espagne à Narbonne au debut du XIVe siècle”, Bulletin philologique et historique, Paris, 9, 1938, p.178-186; G. ROMESTAN, “Els mercaders llenguadocians en el Regne de València durant la primera meitat del segle XIV”, in: Antoni FURIÓ (ed.), València, un mercat medieval, València: Diputació Provincial, 1985, p. 182-189.

25 Miquel CRUSAFONT, A. M. BALAGUER, “Fluxos monetaris a través dels Pirineus” , in: J.-M. MINOVEZ & P. POUJADE (eds.), Circulation des marchandises et réseaux commerciaux dans les Pyrénées (XIIIe-XIXe siècles), Tolosa del Llenguadoc, Toulouse: CNRS-Presses Universitaires du Mirail, coll. Méridiennes, 2005, p. 22-24.

26 Pere de Limós, Pere Canavach i Bernat Ras, el 24 de febrer de 1302, van obtenir de Jaume II un salconduit, vàlit per a tots els territoris de la “confederació”: ACA, C, reg. 199, fol. 57 r°.

27 Célestin PORT, Histoire du commerce maritime de Narbonne, Paris: Durand-Dumoulin, 1854, p. 136.

28 El 1272 i el 1296, per Jaume I i Jaume II, respectivament: C. PORT, Histoire de Narbonne..., p. 140, n. 3, i 141, n. 1.

29 El 1246 (C. PORT, Histoire de Narbonne..., p. 137-138), el 1253 (ibid., p. 138, n. 1), el 1279 (A. BLANC, Livre de Jacme Olivier..., 2 (1), p. 449-450), el 1291 (Miguel GUAL, Vocabulario del comercio medieval, Barcelona: El Albir, 1976, p. 368) i el 1303 (C. PORT, Histoire de Narbonne..., p. 143; A. BLANC, Livre de Jacme Olivier ..., 2 (1), p. 524-525).

30 C. PORT, Histoire de Narbonne ..., p. 143.

31 Conduïda per Guerau de Canals, que va capturada, en aigües de Torroella, el 24 de juny d’un any no precisat, per una galera lígur, patronejada per Baraterio. Els mercaderes narbonesos valoraren les seves pèrdues en 256 lliures 15 sous i 10 diners melgoresos: A. BLANC, Le livre de Jacme Olivier ..., 2 (1), p 506.

32 El de Bernat i Pere Des Coll, que fou interceptat, a mitjan abril de 1301, per un lleny provençal, conduit per Pere Bigarà, que es va apoderar de 25 bales de draps, pertanyents a vuit mercaders narbonesos: AHM, Suplicacions, 2, fols. 235 r°-235 v°; A. BLANC, Le livre de Jacme Olivier,... 2 (1), p. 515-517.

33 ACB, Notarials, Bernat de Vilarúbia, manual juny-octubre de 1301, fols. 43 v°-44 r°, 87 v°-88 v° i 97 r°-97 v°.

34 ACB, Notarials, Bernat de Vilarúbia, manual de 1305, fols. 132 r°-132 v°.

35 Claude DEVIC, Joseph VAISSETTE, Histoire Générale du Languedoc, Tolosa del Llenguadoc: Privat, 9, 1886, p. 377, n. 4; G. BIGWOOD, “La politique de la laine...”, art.cit., p. 82-83; G. ROMESTAN, “La gabelle des draps...”, art. cit., p. 138; A RIERA i MELIS, La Corona de Aragón y el Reino de Mallorca..., 1, p. 136-137.

36 El document editat per H. FINKE, Acta Aragonensia..., 3, p.155-162 ha estat analitzat per G. ROMESTAN, “La gabelle des draps...”, art. cit., p. 200-201; i per A. RIERA i MELIS, La Corona de Aragón y el Reino de Mallorca ..., 1, p. 137-144.

37 A. RIERA i MELIS, La Corona de Aragón y el Reino de Mallorca..., 1, p 144-145.

38 Ibid., p. 145.

39 Editades per Manuel RIU, “Aportación a la organización gremial de la industria textil catalana en el siglo XIV”, 7e Congreso de Historia de la Corona de Aragón (1962). Jerónimo Zurita. La seva obra i l’estat general de la investigació històrica, Barcelona, 1964, 2, p. 556-559.

40 Per a una visió més detallada d’aquest procés de desvetllament de la draperia urbana Perpinyà i a Barcelona, vegeu A. RIERA i MELIS, La Corona de Aragón y el Reino de Mallorca ..., 1, p. 137-149; i A. RIERA i MELIS i G. FELIU, “Les activitats econòmiques a la baixa edat mitjana...”, art. cit., p. 161-163.

41 AHCB, LV, I, fol. 228 r.; ed. Carme Batlle a Antonio de CAPMANY, Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la ciudad de Barcelona, Barcelona: Cámara Oficial de Comercio y Navegación, 1962, 2 (1), p. 35 i 36.

42 AHCB, LV, 1, fol. 229 r°; ed. ibid., p. 39.

43 ACA, C, reg. 115, fol. 390 v°.

44 Charles-Emmanuel DUFOURCQ, L’Espagne Catalane et le Maghreb aux XIIIe et XIVe siècles, Paris: PUF, 1966, p. 421.

45 AHM, LR, I, fol. 20 r°; ed. A. RIERA i MELIS, La Corona de Aragón y el Reino de Mallorca..., 1, p. 302.

46 AHM, LR, fol. 21 r°; cit. Ch.-E. DUFOURCQ, L’Espagne Catalane et le Maghreb..., p. 421, n. 11.

47 Ch.-E. DUFOURCQ, L’Espagne Catalane et le Maghreb..., p. 421-422.

48 AHM, LR, 2, fol. 115 r°.

49 F. SEVILLANO, “Mercaderes i navegantes mallorquines (siglos XIII-XV)”, in: Josep Mascaró PASARIUS (coord.), Historia de Mallorca, Palma de Mallorca: Mascaró Pasarius Editor, 1971, p. 500.

50 Ch.-E. DUFOURCQ, L’Espagne Catalane et le Maghreb..., p. 446-447.

51 Ibid., p. 442 i 447.

52 Ibid., p. 499.

53 Estanislau de Kostka AGUILÓ, “Tractat de pau entre el rey de Mallorca don Sanxo i el de Bugia Boyahia Abubechre (1312), Botlletí de la Societat Arqueològica Lul.liana, 15, 1914-1915, p. 218-220; Robert BRUNSCHVIG, La Berbérie Orientale sous les Hafsides, des origines à la fin du XVe siècle, Paris: Adrien-Maisonneuve, 1, 1940, pp. 134-135; Marcel DURLIAT, L’Art en el Regne de Mallorca, Mallorca: Moll, 1964, p. 25, n. 17; Ch.- E. DUFOURCQ, L’Espagne Catalane et le Maghreb..., p. 501.

54 Fins a un total de 15.000 dobles d’or anuals.

55 AHM, LR, 2, fol. 169 r°.

56 R. BRUNSCHVIG, La Berbérie Orientale..., 1, p. 35; M. DURLIAT, L’Art en el Regne de Mallorca..., p. 25, n. 17; Ch.-E. DUFOURCQ, L’Espagne Catalane et le Maghreb..., p. 501.

57 Ch.- E. DUFOURCQ, L’Espagne Catalane et le Maghreb..., p. 502.

58 ACA, C, reg. 240/1, fol. 85 r°.

59 A. ALARCÓN, R. GARCÍA de LINARES, Los documentos árabes diplomáticos del Archivo de la Corona de Aragón, Madrid: Estanislao Mestre, 1940, p. 283.

60 AHCB, LC, 2, fols. 66 v°-67 r°.

61 Ibid.

62 ACA, C, reg. 24, fols. 116 r°-117 r°. , i reg. 337, fols. 199 r°-200 r°; Ch.-E. DUFOURCQ, L’Espagne Catalane et le Maghreb..., p. 500 i 503.

63 Ch.- E. DUFOURCQ, L’Espagne Catalane et le Maghreb..., p. 502.

64 Els esmentats fructus devien consistir en figues i panses, dues mercaderies que, durant la baixa edat mitjana, circularen sovint entre els ports meridionals valencians i les places d’Ifriqiya: Juan Leonardo SOLER MILLA, “Relaciones comerciales entre Valencia i el Norte de África en la primera mitad del siglo XIV”, Miscelánea Medieval Murciana, 17-18, 2003-2004, p. 134-136 i 150-152; Maria Teresa FERRER i MALLOL, “Figues, panses, fruita seca i torrons”, La Mediterrània, àrea de convergència de sistemes alimentaris (segles V-XVIII), (14e jornades d'estudis històrics locals: 29 novembre-2 desembre 1995), Palma de Mallorca: Institut d'Estudis Baleàrics, 1996, p. 192 i 199-201; ead. “Fruita seca i fruita assecada, una especialitat de l’area econòmica catalana-valenciana-balear”, Anuario de Estudios Medievales (31/2), 2001, p. 883-944.

65 AHM, LR, 3, fols. 10 v°-11 r°

66 Ibid..

67 ACA, CRD, Jaume II, n. 5.517

68 Ibid.

69 Transferències de diners entre dipòsits bancaris.

70 ACA, C, reg. 243, fols. 190 r°-191 r°.

71 ACA, C, reg. 243, fol. 203 v°.

72 ACA, C, reg. 243, fols 262 v.-263 r°.

73 Sanç de Mallorca l’havia utilitzat, al 1313, contra un mercader i una embarcació lígurs que, malgrat la veda vigent, havien traslladat mercaderies, des de l’arxipèlag, al sultanat de Granada: AHM, LR, 3, fols. 103 v°-104 r° i 127 r° 127 v°

74 ACA, C, reg. 243, fols 263 r° i 268 r°.

75 ACA, C, reg. 244, fols. 303 v°-304 r°.

76 ACA, C, CRD, Jaume II, n. 5.983.

77 Els negociadors catalans només es comprometeren a continuar optant per les vies de solució del contenciós menys lesives per als súbdits de Sanç de Mallorca: ACA, C, reg. 245, fols. 53 r°-54 r°.

78 ACA, C, reg. 245, fols. 60 v°.

79 Acordada, el 1304, a la sentència arbitral de Torrelles i ratificada, l’any següent, al tractat d’Elx: Enric GUINOT, Els límits del Regne. El procés de formació territorial del País Valencià medieval (1238-1500), Valencia: Edicions Alfons el Magnànim, 1995, p. 103-115; A. RIERA i MELIS, “La delimitació del sector meridional de la frontera entre la Corona Catalanoaragonesa i el Regne de Castella (1151-1305), Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 25, Barcelona, 2003-2004, p. 89-90.

80 AHM, LR, 2, fol 194 v.

81 F. SEVILLANO, “Mallorca y Castilla, 1276-1343”, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 46, 1970, p. 336.

82 Segons els comptes que els havia presentat el cònsol Jaume Llompart.

83 Vegeu infra, n. 90.

84 ACA, C, reg. 145, fols 167 r°.-167 v°.

85 Ch.-E. DUFOURCQ, L’Espagne Catalane et le Magreb..., p. 389-390.

86 Que va consistir en un contingent de cavalleria, integrat bàsicament per rossellonesos, amb l’infant Ferran al front; un nombre encara no precisat de galeres, llenys i tarides, i 159.950 tornesos d’argent: ACA, CRD, Jaume II, n. 3.688; Ramon MUNTANER, “Crònica”, Les quatre grans cròniques, ed. F. Soldevila, Barcelona: Selecta, 1971, p. 887; Jerónimo ZURITA, Anales de la Corona de Aragón, ed. A. Canellas, Zaragoza: CSIC, 2, 1970, p. 713.

87 José Maria QUADRADO, Privilegios y franquicias de Mallorca, Palma de Mallorca: Escuela Tipográfica Provincial, 1894, p. 33.

88 Vegeu infra, n. 90.

89 Arran de l’homenatge prestat per Sanç a Jaume II, davant de les Corts Catalanes: ACA, CRD, Jaume II, n. 5.729.

90 AHCB, LC, 3, fols 29 v°-30 r°.

91 Ch.-E. DUFOURCQ, L’Espagne Catalane et le Maghreb..., p. 467.

92 E. de K AGUILÓ, “Tractat de pau entre Mallorca i Bugia...”, art. cit., p. 218-219.

93 R. BRUNSCHVIG, La Berbérie Orientale sous les Hafsides..., 1, p. 135; M. DURLIAT, L’Art al Regne de Mallorca..., p. 25, n. 17.

94 Ch.-E. DUFOURCQ, L’Espagne Catalane et le Maghreb..., p. 501.

95 Ibid.

96 M. ALARCÓN, R. GARCIA DE LINARES, Los documentos árabes del Archivo de la Corona de Aragón..., p. 283.

97 Ángeles MASIÀ DE ROS, La Corona de Aragón y los estados del norte de África, Barcelona: Instituto de Estudios Mediterráneos, 1951, p. 490.

98 Que havien intervingut en les negociacions, com es desprèn de la presència de Benet Blancall, des de la darreria de febrer a mitjan d’agost de 1312, a Bugia (AHM, LR, 3, fols 21 r° i 50 r°) i de la tramesa d’ Orset Sescodines, el 26 d’abril d’aquell mateix any, a Tunis, on romania encara pel gener del 1313 (Ch.-E.DUFOURCQ, L’Espagne Catalane el la Maghreb..., p. 500, n. 2).

99 AHM, LR, 3, fol. 94 v°.

100 Ibid..

101 AHM, LR, 3, fols. 97 v°-98r°.

102 Ch.-E.DUFOURCQ, L’Espagne Catalane el la Maghreb..., p. 475-476.

103 ACA, C, reg. 337, fol. 197 r°.

104 Joan Puculull.

105 Benet Blancall.

106 ACA, C, reg. 241, fol. 149 r°.

107 Vegeu supra, n. 89.

108 ACA, CRD, Jaume II, n. 5.729.

109 Jaume Arquejat, Raimon Portal, Bereguer Cruscades i Raimon Benecec.

110 ACA, CRD, Jaume II, n. 2.759.

111 ACA, CRD, Jaume II, n. 2.756.

112 A. BLANC, Livre de Jacme Olivier..., 2 (1), p. 584-585.

113 ACB, Notarials, Bernat de Vilarúbia, manual 1302-1308, fols. 180 v°-1181 r°.

114 De Limós i d’altres ciutats occitanes, valorats en 200 sous barcelonis.

115 A. BLANC, Livre de Jacme Olivier... 2 (1), p. 584-585.

116 Dels quals 60 eren de Narbona i 60 de Flandes.

117 G. ROMESTAN, “Mercaders llenguadocians...”, art. cit., p. 188.

118 Per mitjà de Bernat de Font, el seu ambaixador a la cort de Paris.

119 ACA, C, reg. 238, fol. 182 r°; ed. C. Batlle a A. de CAPMANY, Memorias històricas ...de la ciudad de Barcelona..., 2 (1), p. 124.

120 G. ROMESTAN, “La gabelle des draps...”, art. cit., p. 201.

121 ACA, C, reg. 337, fol. 245 v°.

122 G. BIGWOOD, “La politique de la laine en France...”, art. cit., p. 83. G. ROMESTAN, “La gabelle des draps...”, art. cit., p. 201.

123 ACA, C, reg. 240 (1), fols. 89 r°-89 v°.

124 ACA, C, reg. 240 (1), fols 118 v°-119 r°.

125 Bereneguer d’Argelaguer i Bernat de Torre.

126 AHCB, LV, I, fols 338 r°-341 r°; ed. C. Batlle a A. de CAPMANY, Memorias històricas ... de la ciudad de Barcelona..., 2 (1), p. 208-209. Vegeu també Joaquim MIRET i SANS, “Les represàlies a Catalunya durant l’Edat Mitjana”, Extret de la Revista Jurídica de Catalunya, 31, 1925, p. 54, treball pòstum; i Josefina MUTGÉ, “La marca de Bernat de Melhac, la Corona Catalano-aragonesa i el Llenguadoc (1327-1336)”, Anuario de Estudios Medievales, 16, Barcelona, 1986, p. 228.

127 ACA, CRD, Jaume II, n. 4.756 i 4.759; ed. Juan REGLÁ, “El comercio entre Francia y la Corona de Aragón en los siglos XIII y XIV y sus relaciones con el desenvolvimiento de la industria textil catalana”, Primer Congresos Internacional de Estudios Pirenaicos, Zaragoza: Instituto de Estudios Pirenaicos-CSIC, 1952, 6, p. 64-65.

128 ACA, C, reg. 336, fols. 105 r°-105 v°; ed. J. REGLÁ, “El comercio entre Francia y la Corona de Aragón en los siglos XIII y XIV ...”, art. cit., p. 63-64.

129 ACA, C, reg. 241, fols. 42 r°-43 v°.

130 G. ROMESTAN, “Mercaders llenguadocians...”, art. cit., p. 191.

Haut de page

Pour citer cet article

Référence électronique

Antoni Riera i Melis, « El regne de Mallorca, la corona d’Aragó i França al començament del segle XIV », e-Spania [En ligne], 28 | octobre 2017, mis en ligne le 01 octobre 2017, consulté le 19 novembre 2017. URL : http://e-spania.revues.org/26975 ; DOI : 10.4000/e-spania.26975

Haut de page

Auteur

Antoni Riera i Melis

Catedrático de Historia Medieval de la Universitat de Barcelona, Institut d’Estudis Catalans (IEC), Conseil Scientifíque de l’Institut Européen d’Histoire de l’Alimentation, Cátedra Sent Soví de la Universidad de Barcelona, Union Académique Internacional (UAI). Il codirige la revue Acta Mediaevalia.

Haut de page

Droits d’auteur

Licence Creative Commons
Les contenus de la revue e-Spania sont mis à disposition selon les termes de la Licence Creative Commons Attribution - Pas d'Utilisation Commerciale - Pas de Modification 4.0 International.

Haut de page
  • Logo CLEA
  • Logo GDRE AILP
  • Logo DOAJ
  • Revues.org